Després de Los tres mosqueteros: D'Artagnan (2023), Martin Bourboulon comanda Los tres mosqueteros: Milady, la segona entrega de les aventures dels personatges creats per Alexandre Dumas amb què el cinema francès reivindica un blockbuster d'acció genuïnament autòcton a partir d'un dels pares literaris de la capa i espasa. Bourbolon vol restituir una certa grandiositat analògica a aquest gènere rodant en localitzacions reals i atorgant a l'acció un dinamisme més físic que digital. Però es troba a faltar en la posada en escena el talent d'inserir un sentit coreogràfic a les disputes d'espadatxins, una mancança que el director substitueix amb la falsa idea de mantenir la càmera sempre en moviment.

Si una cosa saben fer a França és conservar, reivindicar i esprémer a fons el seu patrimoni cultural. Per això sobten les sis dècades que ha deixat passar el cinema francès sense produir cap adaptació de la seva novel·la d’aventures de capa i espasa més emblemàtica i popular, un clàssic universal indiscutible. Els tres mosqueters (Bernard Borderie, 1961) va ser l’última versió francesa de la novel·la d'Alexandre Dumas, però aquest divendres n'arriba una de nova i ambiciosa de mena: Los tres mosqueteros. D’Artagnan, la primera part del díptic en què el director Martin Bourboulon ha dividit la novel·la. "Segurament han passat tants anys des de l’última adaptació francesa perquè pel mig se n’han fet moltes adaptacions anglosaxones i el mercat estava saturat –apunta Bourboulon per telèfon–. Però els productors i jo ens vam reunir i vam decidir que calia reivindicar el nostre patrimoni literari i connectar-lo amb el gran públic, sobretot ara que les sèries l’han familiaritzat amb les històries de protagonisme col·lectiu amb trames que s’entrelliguen".