La Xina no estava governada per una Ciutat Prohibida poblada d’eunucs i concubines pèrfides, on feia olor de resclosit. Pel Palau Imperial hi passejaven consellers perses, estrategs àrabs, assessors russos i cristians heretges fugits de llunyanes terres de l’oest. La cort de la dinastia xinesa Tang, al segle VII dC, tenia aires de cimera de Davos. Els aires multiculturals creuaven les estances reials, les dones de la cort muntaven a cavall amb la ferocitat d’un nòmada, l’època daurada de la poesia xinesa estava començant. La Xina era una societat oberta al món i les seves influències. Amb alts i baixos, sempre ho ha estat. Però el mite de la Xina hermètica i tancada al món encara té molt de ressò a Occident.