La cançó en francès del segle XX era filla dels cabarets i la sàtira, de l’amor i sobretot del mal d’amor. La Chanson va ser exemple i model per a cantautors de guitarra, micro de peu i austeritat formal, i alhora un torrent d’arranjaments orquestrals i interpretacions curulles de dramatisme, a vegades empeltades d’ironia i sovint lliurades a celebrar i/o maleir l’amor. La cançó en francès, ben bé una estructura d’estat a països com França i Bèlgica, té una genealogia gloriosa que arriba fins avui: Charles Trenet, Édith Piaf, Serge Gainsbourg, Léo Ferré, Georges Brassens, Charles Aznavour, Barbara, Georges Moustaki, Henri Salvador, Jacques Dutronc, Dominique A, Stromae... I dins d’aquesta nòmina il·lustre hi ha el belga Jacques Brel (1929-1978), autor de monuments com Amsterdam, Le plat pays, La valse à mille temps, La chanson de Jacky i, esclar, Ne me quitte pas.