"Odio l’estiu. Crec que és supercruel. Avui dia et llança a la cara tot el que hauries de tenir i no tens, tot el que hauries de ser i no ets, on hauries d’estar, com t'hauries de sentir. La competició, els rànquings. La càrrega del superjo freudià està més latent que mai", diu l'escriptora Andrea Genovart, que ha debutat aquest any amb Consum preferent, premi Anagrama que va generar interrogants sobre l'ús del catanyol per representar les realitats sociolingüístiques en la ficció.

Al lector que comenci a llegir aquesta novel·la li semblarà que algú acaba d’engegar un motoret de reg per aspersió que no para mai, amb aquella cadència de l’aigua que rega i rega i a poc a poc va xopant la gespa que tant ho necessitava. Les paraules i els pensaments s’acumulen al cervell i baixen amb urgència cap a la boca de l’Alba, una narradora que voreja la trentena i malviu a la Barcelona postpandèmica, una ciutat que, com ella, no sap ni qui és. Les idees li brollen sense parar, amb la mateixa cadència que el motor de reg, amb intenció, ritme, humor i mala bava, i configuren el més important que ha de tenir una opera prima: una veu. La guanyadora del darrer Premi Llibres Anagrama la té i sap mantenir-la al llarg de tota la novel·la. Una història que, en realitat, té poca trama, perquè Andrea Genovart es presenta com el tipus d’escriptora que, a més de tenir moltes coses a dir, dona importància a l’eina amb la qual les vol dir. Treballa el llenguatge, n’estira les costures per veure què passa i pitja l’accelerador de les seves capacitats d’observació i reflexió per oferir-nos un paisatge borrós pel que té d’incertesa i d’angoixa, però nitidíssim pel que té de precisió literària. Consum preferent pot arribar a ser un dels retrats que quedin de la generació mil·lennial.