Aprofitant que són dies d'excessos gastronòmics, al dossier de diumenge volem posar el focus a l'abús que fem en general dels aliments ultraprocessats, una temptació en la qual és fàcil caure, però que té conseqüències. L’evidència científica associa el consum d’aquests productes a malalties amb un risc més elevat de mortalitat prematura. I aquest últim any han augmentat els estudis i també les crides dels científics perquè s'hi posi fre. Mirem què li passa al nostre cos quan en mengem, què diuen els experts, quines alternatives hi ha i quines diferències hi ha entre aliments preparats, processats i ultraprocessats.

D’una manera o altra, els humans sempre hem processat els aliments. Els vam començar a cuinar amb foc; els vam assecar, curar, salar o fermentar per conservar-los millor. I més endavant els vam enllaunar. Amb tots aquests procediments, vam guanyar en seguretat alimentària i també vam poder guardar els aliments en bon estat durant períodes més llargs. Aquests productes també van estalviar-nos temps, esforç i cèntims.

El ministre de salut dels Estats Units, Robert J. Kennedy Jr., ha declarat que la culpa que els seus conciutadans nord-americans tinguin tan mala salut la tenen els aliments ultraprocessats, i ha posat en marxa una campanya contra aquests aliments que defineix com a veritable “verí” per tal d’aconseguir que els EUA tornin a ser saludables (Make America healthy again). De mitjana, es calcula que entre el 58% i el 75% de la ingesta dels ciutadans dels Estats Units està basada en aliments ultraprocessats industrials preparats, mentre que a altres països el percentatge és molt més baix (31% a França o 25% a Espanya). També és cert que els ciutadans dels EUA tenen una esperança de vida al voltant dels 78 anys –quatre anys més baixa que altres països amb un poder adquisitiu mitjà similar– i amb un menor percentatge de gent gran amb qualitat de vida a causa de l’increment de la diabetis, l’obesitat i altres problemes metabòlics. Però, quina és la causa real? ¿Tot és culpa dels aliments ultraprocessats?

A mitjan dècada del 1990, l'epidemiòleg nutricional Carlos Monteiro va observar alarmat com les taxes d'obesitat infantil augmentaven ràpidament al seu país, el Brasil. Per entendre el motiu darrere d'aquesta tendència, ell i els seus col·legues de la Universitat de Sao Paulo van analitzar les dades sobre les pautes de compra d'aliments de les llars brasileres per veure si havien canviat en els últims anys. Els investigadors van descobrir que la gent comprava menys sucre, sal, olis per cuinar i aliments bàsics com arròs i fesols. En canvi, adquirien més aliments processats com refrescos, salsitxes, sopes instantànies, pans empaquetats i galetes. Per descriure aquesta segona categoria d'aliments, l'equip va inventar un terme nou: aliments ultraprocessats, que més tard relacionarien amb l'augment de pes en nens i adults al Brasil.

El ministeri de Consum preparava, des de feia anys, una llei molt necessària i llargament esperada: la prohibició de la publicitat d’aliments insans dirigida als menors d’edat. No tota la publicitat dirigida als menors, com seria lògic, sinó només la d’aliments insans. (No puc imaginar cap justificació per a la publicitat dirigida als nens; vull creure que en el futur la gent se sorprendrà en veure els anuncis que ara veiem: “Però, això era legal?”). Es tractava, doncs, d’una llei molt limitada, una proposta de mínims.