La majoria de nosaltres portem un inventari mental informal de les nostres amistats, on els més propers –els nostres íntims– estan separats d'aquells que simplement són coneguts. El meu amic R. una vegada va anar un pas més enllà: ell va classificar tots els seus amics en un document a l'ordinador. (R. em va demanar que només utilitzés la seva inicial conscient que tan sols reconèixer l'existència d'una llista així és tabú, ja ni parlar de revelar als amics les posicions que hi tenen.) Quan era més jove, R. se sentia descontent amb una vida social que el mantenia ocupat però insatisfet. Per descobrir-ne el perquè, va crear la seva jerarquia d'amics. Va trobar que tenia un petit grup d'amics de primer nivell, amb qui estava encantat de passar temps en qualsevol circumstància, i tenia un gran nombre de coneguts. No obstant això, n'hi havia alguns que li causaven un conflicte intern, ansietat i culpabilitat: aquells que se situaven als nivells intermedis i que anomenarem els amics intermedis.

El fill de la Judith, que té 8 anys i estudia tercer de primària, és un nen sensible que fuig “fins i tot massa” del conflicte. Els seus dos millors amics són tot el contrari. Un, amb qui ha anat des de ben petit, busca sempre la baralla i l’altre, que té un trastorn lleu, es posa agressiu i pega els companys. “Em preocupa que el meu fill s’acabi convertint en còmplice d’aquestes actituds conflictives”, explica la mare. “No sé com separar-lo, sobretot del primer, que són molt amics i s’estimen molt”, explica.