La idea de retorn té una càrrega cultural profunda. A Occident és el tema principal del segon llibre fonamental del cànon literari: l'Odissea és la història del retorn a casa d'un expatriat. A més, sempre s'ha dit que, comparada amb la Ilíada, l'Odissea és més refinada i conté la llavor de la modernitat: mentre que la història d'Aquil·les glorifica la guerra i la violència i l'heroi rep tota la de fama del món, però acaba mort i ben mort, Odisseu "el dels molts recursos" és un heroi de la raó que recorre a l'astúcia i l'engany per sortir-se amb la seva. Per exemple: en posar els peus a Ítaca, Odisseu es disfressa de vell captaire per passar desapercebut davant dels que volen usurpar-li el tron, però també per assegurar-se que la dona, el fill i els servents s'han mantingut lleials durant la seva absència. Contra l'èpica d'una la gran batalla honorable cara a cara, Odisseu prefereix mantenir el control de la narrativa i, quan es treu els parracs i revela la seva identitat, explota l'efecte sorpresa per matar els seus enemics i recuperar el que és seu. La història fundacional sobre el retorn és un encadenament constant de jugades mestres.

El vers triat com a títol d’aquest article és extret d’Al capvespre, una de les 154 poesies canòniques de Kavafis (per cert, sempre m’ha encuriosit la coincidència entre el nombre de peces canòniques de l’alexandrí i la de sonets publicats per Shakespeare). La vida dura poc, el plaer i la joventut són, per definició, escàpols... El goig de l’existència, però, es reviu memorablement en el vers. En la titulada Comprensió, hi llegim aquests altres tres, que tenen alguna cosa de condició especular quant a l’existència i l’obra del poeta: “En la vida dissoluta que menava quan era jove / prenien forma els designis de la meva poesia, / s’esbossava el contorn de la meva art”. En la maduresa, rememora tants joves bells, sempre de vint-i-pocs anys, i apreua la distància fatal amb l’antic gaudi viscut: “Va durar poc la bella vida”.

Alguns grans escriptors han sabut entreveure el futur amb dots realment profètics: Baudelaire, per exemple, es va erigir en profeta de l’art contemporani, Kafka va intuir la irrupció de règims totalitaris en el convuls segle XX i T.S. Eliot va imaginar el món que emergiria de la Primera Guerra Mundial en termes d’infertilitat.