Podem donar-hi una resposta contundent: fa 180 anys, arran de la derrota de la Jamància, el novembre de 1843, la insurrecció que va apostar per implementar un estat radicalment progressista, atent a reformes socials que responguessin a les necessitats de les classes subalternes i que bastia una nova sobirania nacional de base federal. La màxima representació d’aquesta alternativa havia de ser una Junta Central formada per representants de les emergents Juntes Provincials que aconseguiren foragitar el general Espartero del poder. Aquestes Juntes volien acabar amb el model centralitzat vigent, identificaven una nova sobirania i s’erigien en institucions legitimades per noves formes de participació política (juliol del 1843). Poc després va formar-se un nou govern provisional encapçalat pel progressista Joaquín María López, que acceptà la proposta de convocar l’esmentada Junta Central però ben aviat va fer-se enrere: suposava un canvi excessiu. López entenia que calia reordenar l’Estat, que calia llimar algunes arestes però sense renunciar al manteniment d’una sobirania nacional unitària, ni a l’autoritat institucional ni al suport de les (noves) elits, tot i acceptar que caldrien concessions.  

La Primera República està complint el seu 150è aniversari. Per a la meva sorpresa, gairebé no se’n parla, quan és un dels moments més interessants i prometedors de la història de l’estat espanyol, alhora que un dels més decebedors. Durant el cap de setmana de Sant Jordi he pogut comprovar que, afortunadament, s’han publicat uns quants llibres i alguna reedició sobre la Primera República. Tanmateix, l’impacte en els grans mitjans de comunicació està sent negligible.