La pintora navarresa María Blanchard (Santander, 1881 - París, 1932) va ser una dona menuda i geperuda, víctima d’una malaltia genètica, la cifoescoliosi, que la va marcar des d’abans de néixer. Mentre que a Madrid, on la família es va traslladar des de Santander, havia de suportar les burles dels nens i que li volguessin fregar bitllets de loteria pel gep, a París el seu físic va quedar en segon pla i va trobar reconeixement, així com l'amistat i el suport d’altres artistes. Un d'ells, el mexicà Diego Rivera, recordava que Blanchard no aconseguia amagar “un cap realment bellíssim” ni amb unes ulleres amb vidres sense graduació ni amb uns cabells despentinats.

El nord-americà Cy Twombly (1928-2011) és considerat un dels grans artistes del segle XX. Va ser contemporani d'altres grans noms com Robert Rauschenberg i Jasper Johns i ha passat a la història per unes pintures abstractes en les quals la línia, amarada de lirisme i al mateix temps introspecció, és la protagonista. Els anys 80, Twombly ja era un reconegut i al mateix temps no s'oblidava dels artistes que l'havien corprès: el 1985 va pintar un cap de dona com els de Picasso dels anys 30 i tres anys després va fer una còpia del quadre de l'artista malagueny del 1939 Dona amb corona de flors per tenir-lo a casa. Ara, fins al 31 de març, aquesta pintura es pot veure al Museu Picasso de Màlaga a l'exposició L'eco de Picasso: és un dels exemples de com els artistes de les generacions posteriors han begut de l'obra del malagueny. Les mostres d'aquesta mena són habituals, però el comissari de l'exposició, Éric Troncy, ha volgut plantejar relacions inèdites de Picasso amb artistes posteriors. "L'exposició és un viatge salvatge per les relacions entre l'obra de Picasso i els artistes vius durant la seva vida i després de la seva mort", afirma.

Pablo Picasso va dir d'ell mateix que no feia "assajos ni experiments", i que buscava el "mètode" perquè el que volia expressar encaixés més bé amb el llenguatge artístic que feia servir. D'aquesta manera va revolucionar no només la pintura, sinó també el gravat i l'escultura, i va treballar amb les diferents disciplines com si fossin vasos comunicants d'un mateix afany per experimentar de manera inesgotable. Es calcula que va fer unes 700 escultures i unes 4.500 pintures. Com a pintor va triomfar molt aviat, però l'èxit com a escultor se li va resistir: va quedar dolgut després del rebuig pel seu projecte de monument al poeta Guillaume Apollinaire a finals dels anys 20, i a partir d'aleshores va reservar-se-les per a la seva intimitat. D'altra banda, tenia prou èxit amb la pintura per no haver de vendre-les.