Fa calor, avui, quinze de juliol, que escric aquest paper. Quan jo era jove era sant Enric. Ara ja no. L’han traslladat al dia tretze, em sembla. Tot canvia. Menys la calor, que aquests dies és sufocant, enganxosa. Hi ha com una llosa d’humitat que pesa dalt del cel de Barcelona. Amb prou feines surto de casa, per la calor i per la feinada que tinc perquè estem deixant el pis de la capital i la capital mateixa. Un tip de fer paquets, d’encapsar llibres, d’estripar papers inútils. Quan un és desordenat troba sorpreses als llocs més insospitats. Ahir, per exemple, em va sortir, enmig d’altres papers, una llarga carta de Modest Prats que no recordava ni de lluny. Com que li vaig dedicar el meu llibre Les ciutats i li vaig enviar, em contestava fent-ne una lectura llarga i minuciosa. La dedicatòria especificava que era “venjant-me d’un pròleg de fa anys”, ell començava dient que no hi entenia res d’això de la venjança. Que ell no ho era, de venjatiu. És clar que la meva venjança era cum grano salis, és a dir, una mica irònica i gairebé metafòrica. Ell, en aquell pròleg de feia anys, em recriminava que em mirava massa el melic, que em contemplava massa, i em recomanava que sortís al món de les coses reals. Ara Les ciutats portava un epígraf de Carles Riba: “dins la nostra fusta mesquina / ressonen homes i ciutats”. La venjança era un llibre en què es parlava d’homes i ciutats, és a dir del món real. Em va emocionar trobar aquells dos fulls, escrits a dues cares, amb la seva lletra menuda de perfectes línies paral·leles. Eren uns anys que, de cop, tornaven des del fons del passat i de la nostra relació personal, llavors encara incipient. Amb els anys es va anar intensificant i vam arribar a ser amics de debò. Però no hi va haver cap més carta com aquella, perquè l’escriptura es va canviar en paraules parlades. Vam viatjar, vam parlar molt i ara veig que les paraules se les endú el vent, com diu el tòpic. Les cartes queden i aquesta que m’ha sortit ara remenant papers antics me n'ha fet enyorar d’altres no escrites mai. Ja s’han perdut per sempre aquells temps de les correspondències. Aquell parlar sospesant les paraules, aquell desig de l’exactitud, aquell pensar que quedava fixat en l’escriptura.

Per a moltes persones de la nostra generació, crescudes entre els anys setanta i vuitanta, la ruptura entre Terenci Moix i Enric Majó va ser un dels primers signes de normalitat queer al nostre entorn mediàtic. La fi de la relació entre l'escriptor i l'actor es va esbombar com qualsevol altra xafarderia de la premsa rosa sense que la condició homosexual dels protagonistes es considerés un tema a tenir en compte. A Terenci: la fabulació infinita, la separació entre tots dos cobra una especial importància, sobretot perquè Enric Majó aprofita per dir-hi la seva com no ho havia fet abans. Com també s'esbrava Pablo Parellada, l'última parella de Moix, de qui el separaven, entre altres coses, trenta anys de diferència.

Filmin ha estrenat una sèrie documental que aprofundeix en la trajectòria personal de l’escriptor Terenci Moix, mort fa vint anys. Terenci Moix: la fabulación infinita és una producció una mica irregular i descompensada que en alguns moments peca d’unes recreacions i representacions simbòliques una mica efectistes que et distancien de la història. Però, d’altra banda, compta amb molt bons testimonis per fer el retrat: familiars, amics i exparelles. Tots els entrevistats no només parlen des de l’estima i el coneixement més íntim del protagonista absent sinó des d’una capacitat d’anàlisi i eloqüència que permeten un retrat molt honest: des de la genialitat de Terenci a la seva part més fosca i complexa.

Els meus fills ja no són un parell de criatures. L'Adrià és a punt de llicenciar-se a la universitat; la Júlia, aviat hi anirà. ¿A quina edat es va trencar la complicitat més profunda –sempre a flor de pell– que hi teníem quan eren petits? ¿A quina edat la recuperarem, si és que la recuperem mai? ¿Potser es va trencar quan les crispetes van deixar de ser un menjar festiu i per compartir mentre vèiem una pel·lícula?