En aquests darrers dies han corregut rius de tinta analitzant els resultats de les eleccions celebrades diumenge. Hi afegeixo, ara, la meva visió, sintetitzada en tres conceptes: la volatilitat creixent del marc electoral; la desaparició de Ciutadans, acompanyada de la consolidació del PSC; i el desconcert, i refredament, del món sobiranista.

Des de diumenge passat al vespre he estat rebent missatges d’amics i coneguts que em diuen que “han pensat en mi” o que em pregunten “què coi passa a Badalona” o que em donen el condol.

Estem molt acostumats que en les nits electorals els partits polítics facin de la necessitat virtut i trobin la manera de presentar com a bons els resultats obtinguts. Però quan es mira la lletra petita i s’analitzen en detall els números, les coses ja es veuen d’una altra manera. En el cas de les eleccions municipals de diumenge passat, crec que cap dels grans partits s’acaba de sentir satisfet amb el resultat obtingut, per raons diverses.

La poeta i gestora cultural Àngels Gregori (Oliva, 1985) arriba a València del seu poble natal capficada pels resultats de les eleccions municipals i autonòmiques al País Valencià, que deixen un panorama marcat per l'auge del PP i de Vox.

La nit de les eleccions, cap a mitjanit, en un pàrquing del centre de Palma, tres homes amb acreditacions d'apoderats del PP penjades al coll s'acostaven a la màquina per pagar el tiquet. Un deia als altres: “Ara l'important és que hem tret defora aquesta puta escòria”. Tenien una seixantena d'anys, anaven grassos i ben vestits. L'anècdota és real.

El descrèdit de la política és un lloc comú que està arrossegant les democràcies liberals a un carreró sense sortida, amb l'auge del populisme d'ultradreta com a principal amenaça i els autoritarismes il·liberals guanyant terreny. Però el discurs antipolític ha calat molt més enllà d'aquest perímetre ideològic, amb l'altaveu de les xarxes socials com a amplificador del malestar i la desorientació generals. Aquest és el context de fons amb el qual arribem a les eleccions d'aquest 28-M, que en el terreny català i espanyol venen marcades per la fi del Procés com a element dominant, la fragmentació del panorama partidista i la reaparició de l'eix dreta-esquerra, amb tensions internes en cadascun d'aquests dos blocs.

Aquest diumenge és la festa de la democràcia. Un contracte que se signa entre electors i elegits, partint de la confiança dels primers i les promeses de futur dels segons. I al qual segueixen quatre anys per posar en pràctica –o no– aquesta carta als reis. Aquestes eleccions locals –i autonòmiques en algunes regions– són un tast de les generals de finals d’any. I segurament no ens ha d’estranyar que les últimes setmanes Pedro Sánchez hagi promès avals a les hipoteques per a joves, o descomptes per anar d’Interrail. Ayuso anunciava també la renovació del programa Mi primera vivienda, que facilita la concessió de fins al 95% de les hipoteques als madrilenys de menys de 35 anys. 

Aquest podria ser un resum de l’evolució de la segregació escolar a Catalunya: maig del 2008, el Síndic de Greuges publica el seu primer informe sobre la problemàtica; maig del 2023, la segregació escolar continua sent uns dels problemes més greus del nostre sistema educatiu. Hem perdut 15 anys.

El debat de TV3 dels candidats a l’alcaldia de Barcelona va mantenir la modernitat i l'elegància tan característiques dels especials electorals de la cadena. Ariadna Oltra i Laura Rosel eren les encarregades de moderar un debat a set bandes. La quantitat de candidats podia complicar la gestió dels torns de paraula, però es va fer evident que la cautela política ha portat els líders a acomodar-se al format. Ni tan sols queda justificat que calguin dues persones per moderar el debat. Totes dues periodistes van ser solvents, però totes dues haurien pogut fer la feina en solitari. La dupla sembla motivada per equilibris corporatius obeint a un simple repartiment de torns, i no pas a raons lògiques i professionals, que són les que s’haurien de prioritzar. I això sempre s’acaba fent evident en pantalla. Qui no executa les ordres queda condemnat a un rol passiu. 

Hem reunit quatre joves d'entre 14 i 15 anys, que estudien 3r d'ESO a l'Institut Miquel Tarradell del barri del Raval, a Barcelona, per parlar de política coincidint amb les eleccions municipals que se celebren diumenge. Els interessa la política? Quins polítics coneixen? Se senten interpel·lats? Què els agradaria canviar de la seva ciutat?

A mesura que s'acosta diumenge, augmenten la freqüència i el volum de les veus d'alarma entorn d'una preocupació recurrent: això que alguns candidats i analistes, amb el gust desmesurat pels llocs comuns que té bona part de l'espècie humana, anomenen “la candidata abstenció”, o bé “el partit de l'abstenció”. L'alarma és justificada: Espanya és un dels països amb més tirada i més tradició abstencionista del seu entorn, i en aquestes municipals i autonòmiques les previsions són d'una abstenció molt alta. La mitjana estatal podria superar de llarg el 30%, a Barcelona podria ser bastant més alta del 20%, i en alguns llocs –com a les Balears, sense anar més lluny– podria superar el 40%.

Hi ha molta gent que demana pizza la nit de les eleccions perquè els resultats es mostren amb forma de pizza. La ment humana és molt matemàtica. Ara s'ha posat de moda llegir el neurocientífic cognitiu Anil Seth, que és a Steven Pinker allò que el favor de les masses és a Ciutadans. Així mateix, es podrien acompanyar els resultats electorals amb una capsa de formatgets, però com que totes les porcions tenen la mateixa mida no fa tanta gràcia.

El més important del 28 de maig passarà el 29. De fet, a partir del dia 29, perquè a pocs municipis i comunitats autònomes les urnes deixaran panorames clars la nit electoral. Aquesta és una campanya important per les expectatives que obre. A l’Estat s’interpreta com una primera volta de les eleccions generals que es convocaran previsiblement a començaments del desembre vinent. Si el PSOE no aconsegueix mantenir places importants com València, guanyar Barcelona i resistir la pujada del PP i Vox, li vindran mesos complicats per més aclaparadora que sigui la campanya electoral permanent que està organitzant de cara al pròxim semestre europeu.

L'1 de setembre del 2021, al meu primer article de premsa després de deixar totes les meves responsabilitats polítiques, vaig escriure això: “El PP i Vox podrien acabar il·legalitzant Bildu i els independentistes catalans… A la ultradreta no només li sobren 26 milions de ciutadans; també li sobren bona part de les opcions electorals. Aquestes mesures d'excepcionalitat comptarien amb importants suports en els sectors dominants del poder judicial, a molts sectors del poder econòmic i als poders mediàtics de Madrid. El que puguin dir en el futur les instàncies judicials europees no aturaria, en cap cas, l'estratègia d'involució democràtica que convé al bloc reaccionari. De fet, aquesta mateixa dinàmica d'involució també es pot donar a altres països europeus, començant per Itàlia”.

A les preguntes que fan referència a la saturació turística, l’habitatge i la diversificació, Francina Armengol (Inca, 1971) reconeix que queda molt per fer, encara que defensa sense fissures la gestió del seu govern. La secretària general del PSIB aspira a una tercera presidència consecutiva, que la igualaria a un històric de la política com el popular Gabriel Cañellas. Armengol també fa una advertència: l’arribada de la dreta de la mà amb l’extrema dreta pot destruir la feina de vuit anys.

La culpa la tenen els americans, concretament John Fitzgerald Kennedy i Richard Nixon. Ja no hi són, però els debats electorals televisats no tan sols es mantenen, sinó que cada any n'hi ha més. I amb més participants. Són corals, però no polifònics. Ara per ara, no hi ha cap cadena de televisió que no vulgui emetre el seu debat amb candidats. La rellevància que tenen varia en funció de la importància de la cadena. La democràcia també té el seu classisme.