"Tot i que pugui semblar una paradoxa, relativitzar el relativisme és una forma efectiva de neutralitzar-lo, i fins i tot de desactivar-lo, sense haver de recórrer a la creació de nous mites o referents pseudosagrats". A La fi del progressisme il·lustrat (Pòrtic), Ferran Sáez assaja una resposta a la "postmodernitat paròdica" que, en el terreny polític, està donant peu als populismes de la dreta extrema.

Un intel·lectual és un erotòman que ha descobert alguna idea més interessant que el sexe. Si en un primer moment aquesta idea era progressista i optimista, ara s’ha tornat conservacionista i pessimista.

Podem donar-hi una resposta contundent: fa 180 anys, arran de la derrota de la Jamància, el novembre de 1843, la insurrecció que va apostar per implementar un estat radicalment progressista, atent a reformes socials que responguessin a les necessitats de les classes subalternes i que bastia una nova sobirania nacional de base federal. La màxima representació d’aquesta alternativa havia de ser una Junta Central formada per representants de les emergents Juntes Provincials que aconseguiren foragitar el general Espartero del poder. Aquestes Juntes volien acabar amb el model centralitzat vigent, identificaven una nova sobirania i s’erigien en institucions legitimades per noves formes de participació política (juliol del 1843). Poc després va formar-se un nou govern provisional encapçalat pel progressista Joaquín María López, que acceptà la proposta de convocar l’esmentada Junta Central però ben aviat va fer-se enrere: suposava un canvi excessiu. López entenia que calia reordenar l’Estat, que calia llimar algunes arestes però sense renunciar al manteniment d’una sobirania nacional unitària, ni a l’autoritat institucional ni al suport de les (noves) elits, tot i acceptar que caldrien concessions.  

Des de fa anys en els estudis d’opinió ciutadana es constata una dada preocupant: a un percentatge important dels joves els és indiferent que el sistema polític sigui de sufragi universal o imposat. No sé quin dia el desprestigi i l’estratègia de situar sempre les institucions sota sospita va desdibuixar els principis de respecte a les normes per viure en comunitat, d’estima dels béns comunitaris i de delegació responsable de la gestió dels afers públics per sistemes d’elecció popular.

En els sistemes polítics democràtics la participació electoral esdevé clau per legitimar-los i per renovar el compromís amb les institucions. En els països en què el vot no és obligatori –la majoria–, sol haver-hi una abstenció relativament elevada d'entre el 30 i el 40%, percentatge que és possible tant per l’abstenció tècnica com per sectors que expressen una certa indiferència o bé conformisme amb la situació. Aquests últims només es mobilitzen en situacions de polarització extrema o bé quan la por els indueix a l’acció. En la situació actual de desnaturalització dels sistemes democràtics per l’embat del bloc populista dretà que formen el conservadorisme més ranci i la nova extrema dreta populista, els cicles electorals s’han convertit en plebiscitaris en relació amb el model de societat que volem. Aquells que posen en qüestió les llibertats, els drets socials i la lluita contra la desigualtat han forçat, de facto, la creació d’un bloc progressista al qual li toca defensar l’esperit democràtic, l’estat de dret, una economia al servei de les persones, acabar amb totes les formes d’exclusió... No hi ha neutralitat possible i la indolència es converteix en una mena de traïció. Com afirmava un jove Antonio Gramsci, “viure és prendre partit”.

Arran de la recent coronació de Carles III del Regne Unit, el diguem-ne progressisme retrospectiu i ahistòric ha viscut moments de gran visibilitat i autocomplaença: que si el passat esclavista de la monarquia britànica, que si l’explotació dels indígenes, que si l’espoli de l’Índia colonial... Un periodista de la televisió pública catalana arribà a utilitzar les seves xarxes socials per suggerir a les audiències, el dia 6 de maig, “mostrar indiferència” davant la transmissió de les cerimònies de l’abadia de Westminster i dels carrers de Londres, no fos cas que, si ho miraven, es deixessin contaminar per l’horrible passat genealògic del protagonista.