Dedicant-me al màrqueting digital i, a més, fent-ho en una empresa pròpia, sovint resulta difícil separar la feina de la família. Quan era petita ajudava a preparar coses a la botiga de l'àvia i aquest negoci familiar era un espai on tots podíem fer alguna cosa, també una nena, per petita que fos.

En l'última dècada i mitja, els joves d'entre 15 i 24 anys han més que duplicat el temps que dediquen als videojocs, fins a unes 10 hores setmanals, segons les últimes enquestes. Alguns professors diuen que els videojocs han alterat la capacitat de concentració a les aules i alguns economistes els han vinculat al descens de les hores de treball dels joves. Tot i així, els videojocs tenen un paper important en la vida dels nois i noies. S’han convertit en una de les claus a l'hora de socialitzar-se i proporcionen —especialment als nois— un sentiment de pertinença.

En un sopar amb amics que fa temps que no veu, ho fa. Agafa el mòbil perquè un d'ells ha preguntat quants anys té no sé quina actriu, i no es posen d'acord. Ho vol buscar a la Viquipèdia. Però així que desbloqueja la pantalla, veu que al grup d'amics de l'escola algú felicita en Xevi, que avui fa anys. A correcuita (ell no sabia que en Xevi feia anys avui) també el felicita. I què carai, per no ser adotzenat i conformar-se amb un whatsapp, li reenvia la cançó Cumpleaños feliz, de Parchís, que és molt de la seva generació i sempre en fan broma. De seguida li contesten amb aplaudiments i riures tots els altres. La seva mare, ara ho veu, li preguntava si hi aniria a dinar, però no pot. "No, mama!", escriu. Perquè s'adona que ho hauria hagut de dir abans. La mare, amb la seva ortografia particular, li diu que li sap greu, que havia preparat el que a ell més li agrada. Somriu, en llegir això. Està content de la tendresa que regalima aquesta dona. Li envia un cor i un mem, que ja sap que a la seva mare la fan riure molt, els mems, i sempre els reenvia a les amigues de l'Imserso.

Els darrers cursos m’he trobat amb diversos casos d’alumnes absents. Un alumne absent va més enllà del concepte d’absentista. Molts absentistes venen i falten a classe de manera intermitent, de vegades perquè tenen la salut fràgil i necessiten anar sovint al metge, d’altres perquè a casa no hi ha ningú a l’hora que s’haurien de llevar i de bon matí decideixen enganxar-se als llençols del llit. Un alumne absent és aquell que, en els pocs dies que ve a l’institut, no s’hi troba a gust. No té amics o el maltracten els companys, no connecta amb les classes ni amb els professors.

La indústria del videojoc va reconèixer l'any passat que la franja d’edat en la qual es juga més a videojocs al nostre país és la que va dels 11 als 14 anys. Un 84% dels menors d’aquestes edats en són usuaris habituals. Un 79% dels infants d’entre 6 i 10 anys també ho són. Lluny de criminalitzar-los, la psicòloga clínica del Programa de Conductes Addictives en Adolescents del Servei de Psiquiatria i Psicologia Infanto-Juvenil de l’Hospital Clínic, Rosa Díaz, apunta que, “si es fa servir un tipus de joc adient i per un temps limitat, amb eines de control i acompanyament per part dels adults”, alguns videojocs poden tenir efectes positius com la millora de la coordinació viso-manual, el desenvolupament d’habilitats de resolució de problemes, creativitat, etc. En canvi, alerta Díaz, si parlem de menors de tres anys, “aquesta exposició sí que pot afectar el desenvolupament perceptiu, cognitiu i lingüístic”.

Només ell i un altre company, a qui segurament ja li compraran aquest Nadal, no tenen mòbil a la seva classe de primer d’ESO. Ell en voldria un, però la seva mare ho està endarrerint, sobretot per evitar que accedeixi a les xarxes socials. La mare, la Carme, considera que amb dotze anys el cervell del seu fill encara no és prou madur per "tenir un ordinador a la butxaca". Admet que és dur i dubta si val la pena resistir-s'hi. "Tots els altres tenen mòbil menys jo, sé que ho fas per mi, però et preocupes massa, no soc estúpid, no em passarà tot això que expliquen en els documentals", li diu el seu fill.

Alumnes de 5è i 6è de primària i de primer a quart d'ESO de deu centres educatius de Girona han participat en el concurs de relats i dibuixos sobre l'ús del mòbil i de les pantalles convocat per l'ARA i Unicef amb la col·laboració de l’Ajuntament de Girona, la Diputació de Girona, Plataforma Educativa i ARA Llibres. Aquests són els relats i els dibuixos guanyadors i finalistes que han participat en el concurs. En total, s'han presentat més de 150 treballs.

Quan el fotoperiodista francès Gaël Turine va voler fotografiar les persones enganxades a la droga que malviuen al barri de Kensington, a Filadèlfia, va intentar parlar amb les ONG, però es van tancar en banda. Havien acordat no parlar amb cap periodista després de les males experiències que havien tingut amb els youtubers. En un moment en què tothom pot fer fotografies i difondre-les a les xarxes, i hi ha l'amenaça de la intel·ligència artificial, ser fotoperiodista no és gaire fàcil. Quan Turine va començar a treballar, podia enviar les imatges a més d'una vintena de publicacions i ara la llista s'ha reduït dràsticament: cada vegada hi ha menys recursos. Malgrat tot, els fotoperiodistes continuen intentant accedir a les zones de conflicte i explicar les realitats més incòmodes. El festival Visa pour l'Image, que se celebra del 31 d'agost al 15 de setembre a Perpinyà, arriba a la 36a edició mostrant fotografies com les de Turine a Filadèlfia i com les que Loay Ayyoub, guanyador del Visa d'Or, va fer a Gaza entre el 7 d'octubre del 2023 i el febrer del 2024. I també d'altres històries que no ocupen gaires portades.

És una dona –una mare– de cabells tintats de ros, llisos, vestida amb xandall, que arrossega la bossa d’anar a comprar. Al seu costat un adolescent de cabells de Màdelman (ell no en tindria la referència), negres, esprimatxat, també amb xandall. Ella, fora de si, crida: “Treu-li el brillo al puto mòbil i apaga’l!” I ho repeteix: “Treu-li el brillo al puto mòbil i apaga’l! Apaga’l!”

La paraula alienació prové del llatí alius, que significa altre. Una persona alienada està fora de si, extraviada de qui és realment (quan d’això en tenim alguna noció). Aquest allunyament de la pròpia forma de ser pot ser un trastorn que arriba de cop i volta, sobtadament. Llavors, en ser considerada una patologia i pels seus símptomes, cal demanar ajuda mèdica o psicològica. En aquest cas, estar alienat és una mena de malaltia que es pot tractar. Per exemple, fa un parell de segles, les persones alienades anaven a ingressar en un asil psiquiàtric. Avui, en canvi, prenen psicofàrmacs. 

Una de les situacions més tòpiques que tots esmentem quan volem exemplificar que la infància està massa empantallada és la de les taules dels restaurants on els adults mengen i parlen només entre si mentre les criatures estan immòbils davant de pantalles. Menjar al restaurant pot ser esporàdic, però el que és trist és que hi ha moltes criatures que a partir dels 6 mesos, quan ja seuen i poden menjar farinetes o rosegar el que sigui, sistemàticament tenen la tauleta, el mòbil o la tele com un "ajut indispensable per a l'adult" que facilita que l'infant ingereixi i s'acabi tots els aliments que li han preparat.

El cervell d'un infant triplica el seu pes entre el naixement i els tres anys, i multiplica per milions les connexions neuronals. Per això aquesta etapa de la vida és tan delicada i no podem deixar de protegir-la. El cas és que, massa sovint, els adults interpretem el que fa una criatura des de la nostra mirada i oblidem que el seu cervell és notablement diferent del nostre, perquè encara ha de desenvolupar-se.

Te’l mires a ell, a ell i prou. El mòbil, que sempre, sempre, sempre portes a la mà, te’l mires més que la teva cara, que la cara dels que estimes, que el paisatge (excepte si l’has de fotografiar). Estirar-te al sofà i mirar-lo. Aquest és el teu oci principal, el que t’ocupa més hores. Pel carrer, caminant, quan treus el gos, a casa, al llit, al vàter, cuinant, esperant a la botiga, sempre, sempre estàs mirant el mòbil i sols enviar, sempre, enllaços de coses interessants a tots els teus grups. Per tant, no ets un misantrop, com proclames. El mòbil fa que tinguis moltes ganes d'"ensenyar" coses, però cap ganes d’aprendre’n. 

Resulta si més no pintoresc que l'administració hagi decidit treure primer els mòbils de les aules que del Parlament. L'espectacle de representants polítics completament absents mentre un d'ells parla a la tribuna (sovint amb la intenció de dir alguna ocurrència que es pugui fer viral) diu molt de la magnitud del problema. No fa gaire, un polític va votar al Parlament espanyol en contra del que estava previst pel seu grup i va crear una situació potencialment catastròfica. A les imatges de la tele se'l veia uns instants abans grapejant frenèticament el telefonet (és hiperactiu a les xarxes) sense fer gaire cas del que estava passant al seu voltant. Ara mateix això és la norma en qualsevol àmbit professional: els entranyables dibuixets de reunió han estat substituïts per les efímeres facècies que van segregant les xarxes de manera ininterrompuda, nit i dia. El fet de considerar socialment normal que 350, o 135, càrrecs electes no facin la seva feina com cal hauria de preocupar-nos una mica, potser. Però passa més aviat el contrari: veure com els governants fan el mateix que el bon poble relaxa uns i altres.

Actualment ja hi ha indicadors que permeten als especialistes i a les famílies d’adolescents afirmar que els seus nois o noies estan massa “enganxats” a les pantalles. Però és possible fer-ho amb infants petits? Sí! Alguns comportaments d’una criatura de 2 o 3 anys poden indicar que s’ha passat massa estones davant de pantalles:

No tothom sap que no cal esperar tot un any perquè torni a ser sis de gener. Els Reis són mags no només perquè han vingut aquesta nit carregats de paquets mentre dormíem, sinó perquè poden venir cada nit a portar-nos regals. Qualsevol dia i hora són bons per fer una carta nova que els faci venir.

Perdonin, estimats lectors, que hi torni. Ahir, que els estossinava amb la lectura i el desastrós informe PISA a Catalunya, un dels comentaris a l’article feia: “I els pares, que llegeixen?” Naturalment, la resposta és “No”. Llegir costa molt. És com conduir. Si no oblides la complexa mecànica, no pots gaudir.

La Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets dels Infants ja té trenta-quatre anys. Necessitaria uns quants canvis. Però serà millor no intentar-ho. En molts països encara és paper mullat i molts del nostre entorn, més o menys complidors, acaben d’acceptar que es poden bombardejar i matar infants si és com a odi i revenja entre adults. Així és que millor no tocar-la. 

En ple debat sobre l'ús dels mòbils a les aules i sobre els perills de les addiccions a les xarxes per part dels adolescents, aquest dijous la Plataforma d'Infància de Catalunya ha publicat un informe que mostra com aquest problema s'acarnissa, encara més, entre els infants i joves més vulnerables. Tot i que de mitjana a Catalunya hi ha un 14% de llars sense accés a un ordinador (un 36% en el cas de les que es troben en situació de vulnerabilitat), el nombre d'hores que un infant o un adolescent dedica diàriament a consumir tecnologia es multiplica en el cas que es trobi en una situació de vulnerabilitat. Així ho conclou l'Informe sobre l’estat dels drets de la infància i adolescència a Catalunya de la Plataforma d'infància de Catalunya que mostra com, de mitjana, un nen d'entre 0 i 8 anys que pertany a un entorn desafavorit es passa 3 hores i 29 minuts al dia davant d'una pantalla. Un temps que en el cas d'un infant de la mateixa edat, però d'un entorn no vulnerable, es redueix fins a 1 hora i 50 minuts.

Qualsevol pare amb cara i ulls i una mínima capacitat d’observació pot veure que vincular infància amb tecnologia és un negoci rodó per a les grans corporacions de la indústria digital i un autèntic desastre per a la protecció i benestar dels menors. Hem pecat de cofoistes i ingenus. Ens van dir que els nostres fills eren d’un nou món, fins i tot que pertanyien a una espècie diferent, i que nosaltres ja havíem quedat desfasats. La millor campanya de màrqueting de la història de la publicitat, que va fer que ciutadans i institucions ens empasséssim acríticament tota la propaganda que camuflava ben hàbilment els seus interessos mercantils amb destí a la humanitat sencera. Ara fa vergonya recordar l’Eduard Punset explicant que se’ns farien grossos els dits polzes de la mà perquè enviàvem molts missatges de text. Darwin no sabia si plorar o riure dins de la seva tomba escoltant la frivolitat amb què es divulgaven les seves teories, però Punset tenia cues quilomètriques el dia de Sant Jordi.