Fa un parell de dècades, Samuel P. Huntington (1927-2008) va publicar Qui som? Els reptes de la identitat nacional nord-americana (2004). És un llibre que anticipava o presagiava l'era Trump molt abans de ni tan sols insinuar-se com a possibilitat política. Des de l'imaginari col·lectiu dels Estats Units –no forçosament conservador, ni adscrit només al Partit Republicà– l'assaig podia resultar poc o gens alarmant. Tret d'algunes al·lusions pujades de to al tema de la immigració mexicana, i també a certes valoracions maximalistes sobre la suposada descomposició social dels anys seixanta, el llibre no divergia gaire de les idees estandarditzades del nord-americà mitjà. A Europa, en canvi, el text de Huntington va provocar un cert estupor. La naturalitat amb què es juxtaposava el sentiment religiós amb la identitat nacional nord-americana, per exemple, retornava el lector europeu mitjà a èpoques que considerem superades. 

El Regne Unit com a melting pot, com a territori d'acollida de tota mena de condicions i creences religioses i/o culturals, polítiques, també, continua esquerdant-se sense remei. Van començar a cantar-ne les absoltes després dels atemptats del 2001 (Nova York i Washington), 2004 (Madrid) i 2005 (Londres), i la tasca d'enderrocament continua sota l'impuls entusiasta de l'extrema dreta del Partit Conservador. Hi col·labora amb idèntic entusiasme la internacional reaccionària The National Conservatism, promoguda i finançada per un think tank, l'Edmund Burke Foundation, amb ramificacions i finançament a Europa i als Estats Units. Al darrere de la nova embranzida hi ha la batalla que es dirimirà els mesos vinents a les illes Britàniques, amb l'horitzó de les eleccions generals del 2024.