La presència de Teodor Currentzis és habitual a Barcelona, especialment gràcies a Ibercamera. Benvingut sigui, doncs, qualsevol esdeveniment musical en què intervingui una de les batutes més sol·licitades del panorama internacional. Tanmateix, el concert de dilluns ha estat potser el més “fàcil” dels que ha ofert el director d’origen grec, davant d’aquesta formació de luxe que és MusicaAeterna. “Fàcil” perquè, tot i que Richard Wagner és un compositor de gran complexitat, els seus passatges orquestrals (preludis, obertures o números que enllacen les escenes de molts dels seus drames musicals) tenen un immens atractiu per al gran públic.

Dilluns va fer vint anys que, l'11 de març del 2004, després d’una jornada tenyida de sang pels atemptats islamistes a Madrid, Ibercamera va celebrar l’únic concert en una Barcelona que, per respecte a les víctimes i en senyal de dol, va tancar sales de festes i d’espectacles. Però aquella vetllada a L’Auditori tenia sentit, perquè s’hi interpretava la Simfonia núm. 6, Tràgica, de Gustav Mahler. Vint anys després, el mateix dia, s’ha celebrat un concert promogut per la mateixa empresa i amb un programa que també podria sonar a homenatge als més de 190 morts de Madrid. Perquè el Rèquiem de Mozart és la resposta que el músic de Salzburg, el darrer any de vida, dona a la idea de la mort, “la millor amiga de l’home” segons havia escrit quatre anys enrere en una carta adreçada al seu pare.

El 1961 el filòsof Vladimir Jankélévitch va publicar a França La música i l’inefable, un assaig profusament reeditat i traduït a diverses llengües. Un llibre d’obligada consulta i relectura en què l'autor es pregunta, entre altres coses, fins a quin punt la música és un llenguatge xifrat, un jeroglífic amarat de misteri. Aquest plantejament es pot encarar amb obres com la Novena simfonia de Gustav Mahler, que MusicAeterna va interpretar a L’Auditori en el marc de la temporada d’Ibercamera. I és que en el que va acabar sent la seva darrera simfonia, l’autor d’El cant de la Terra s’obre al misteri de la mort, que Mahler ja sentia propera. Però xifra el missatge, amaga crípticament les seves intencions, refugiant-se en una música mai explícita, mai descriptiva però sempre transfiguradora, en un viatge a través de les emocions de l’ànima humana, oberta a la pregunta sobre el més enllà.