El nom de Jennette McCurdy resulta absolutament desconegut per a la majoria de la gent avui dia, però aquesta actriu ja retirada va ser molt famosa a principis dels anys 2000, quan tenia només vuit anys. Vint anys després de viure un èxit com a actriu que tothom considerava un somni fet realitat, McCurdy va fer un gir de 180 graus a la imatge que la societat tenia d'aquella dolça nena i de la seva família quan va escriure el llibre I'm glad my mum died –editat només en castellà com Me alegro de que mi madre haya muerto (Tendencias)–. En l'obra, narrava els abusos psicològics, laborals i sexuals que havia patit a mans de la seva progenitora en l'àmbit de la indústria de l'entreteniment. Uns fets totalment cruels que passaven en la intimitat de casa seva, una llar humil i de religió mormona en què la nena s'havia convertit en l'únic suport econòmic de tots plegats, cosa que no li permetia parar de treballar malgrat l'horror que vivia.

"Començàvem a treballar a les sis del matí i no acabàvem fins a les vuit del vespre. Teníem una hora per dinar. Si podíem, en els pocs moments en què el vigilant no era a prop amb el seu fuet, sèiem i descansàvem. El vigilant fuetejava les nostres petites espatlles i els infants més dèbils quedaven destrossats. El record de les seves extremitats, deformades pels càstigs i la feina, encara em persegueix", va escriure Robert Coyller, que va treballar a les factories tèxtils de Fewston dels 8 als 14 anys. Ell va sobreviure, però molts altres no. Fins ara la literatura, la història i els testimonis havien relatat les terribles condicions de vida dels infants explotats a les factories durant la Revolució Industrial. Ara hi ha evidències científiques.