Des que l'any 2018 la Unesco va incloure l'art de la pedra seca a la llista del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, aquesta tècnica prehistòrica té cada cop més defensors. Marges, camins i barraques s'aixequen pel territori sense cap altre material que la pedra. Per reivindicar aquesta tècnica, la setmana vinent se celebra la sisena edició de la Setmana de la Pedra Seca, que organitza diferents activitats arreu dels Països Catalans. Des de fa 20 anys, el reusenc Albert Gavaldà Palacín treballa amb aquesta tècnica. Va aconseguir la titulació com a marger a França, perquè aquí encara no està regulada.

Més amunt de la badia de Roses, pels pendents abruptes vora el mar del Cap de Creus, s'aixequen centenars de construccions de pedra seca. Són quilòmetres de murs que fan de bancal per corregir el desnivell de les muntanyes, o bé antigues cabanes de refugi per als pagesos. Tot plegat fet únicament amb pedres, sense cap morter o argamassa que les enganxi, amuntegades i encaixades l'una sobre l'altra de tal manera que cada construcció s'aguanta per si sola.

El veig treballar i m’admiro, i el sento parlar amb polidesa de la feina i m’admiro més, com quan veus un documental dels Beatles i t’expliquen com van construir Let it be. És molt prim, perquè es passa el dia traginant pedres. Les agafa, les sospesa, les coneix. “Aquesta és maca”, diu. O “aquesta té dues cares molt bones”. Les que són grossíssimes les mou amb un bastó de ferro que fa de palanca. Diu que està cansat, i s’entén molt bé, perquè la feina que fa és duríssima. Sobretot, la seva saviesa prové del bon gust que li ve de dins, de l’estómac. Li agraden les masies perquè li agraden les pedres, les treballa, i hi ha alguna cosa a dins d’ell que li fa cuidar, com qui no vol la cosa, el patrimoni. Els paletes que només han reformat pisos no coneixen aquest ofici que ve de tan antic: el dels que fan pedra seca. Al poble, tothom parla d’un mur, un mur que ha fet ell, i que és una meravella.

Les construccions fetes mitjançant la tècnica de la pedra seca que esquitxen Catalunya tenen un gran valor històric i són un autèntic referent identitari a molts territoris on són un patrimoni habitual. Amb el pas dels anys, aquestes construccions han ajudat a configurar uns paisatges agrícoles i ramaders de gran valor dominats sobretot pels cultius de l'olivera, la vinya, l'ametller i els cereals, conreus plenament adaptats als sòls i al clima del país.

L’arc mediterrani és una de les zones del món amb una presència més gran d'elements de pedra seca, un tipus d’arquitectura on les peces es van encaixant pel seu propi pes, cosa que permet fer tipologies constructives molt diverses. Una construcció basada en la utilització de materials locals, sovint pedres de rebuig dels mateixos camps de conreu, i que es fa bàsicament a mà, circumstància que ha permès un aprofitament racional dels recursos de cada territori i la seva integració en el paisatge. La durabilitat del material usat i l'escassa vegetació espontània de les zones on se’n troben han contribuït a la conservació de moltes d'aquestes construccions, com marges, barraques de vinya, cabanes de volta, basses o resguards, per exemple. 

Els paisatges rurals de Catalunya (i fins i tot alguns entorns més urbans) estan esquitxats de construccions fetes amb pedra seca, un patrimoni que és herència d’una tècnica ancestral que ha tingut en la sostenibilitat i la funcionalitat els seus grans trets característics. Les construccions de pedra en sec es poden englobar en el que es coneix com a arquitectura vernacular, que recull aquelles construccions pròpies d’un indret determinat que aprofiten els materials propers –com la pedra, la fusta, el fang, la palla i/o la combinació d’aquests– per resoldre, normalment amb pocs recursos, diferents necessitats. La tècnica utilitzada és l’heretada de generacions passades, transmesa oralment, sense estar condicionada per unes regles d’estil, proporcions o formes determinades. Parlem, doncs, d’una tècnica que ha permès, al llarg dels segles, elevar construccions a partir únicament de l’apilament de pedres, generalment sense fer servir cap altre material de construcció, més enllà de terra seca en algunes ocasions o d’elements vegetals. Construccions variades, vinculades a les zones rurals, i que, malgrat la seva aparent senzillesa, aconsegueixen una estabilitat estructural única gràcies a una feina artesana que passa per una acurada selecció i col·locació de les pedres.