Existeixen artistes que polaritzen: O els estimes o no els pots ni veure. Els seguidors del director de cinema finlandès Aki Kaurismäki el defensem sense escoltar les crítiques d'aquells que el volen enviar a la foguera. Kaurismäki fa dècades que fa films amb un estil molt propi, amb actors seriosos, rockers amb pentinats impossibles i una Hèlsinki grisa. Ell argumenta que fa cinema només per donar menjar als seus gossos. Als seus films sempre apareixen gossos. Bon senyal.

La relació financera entre la plataforma i distribuïdora de cinema Mubi i la firma d’inversió nord-americana Sequoia Capital ha obert un debat dins la comunitat cinematogràfica internacional. Segons una exclusiva publicada per Variety, més de 35 cineastes vinculats a la plataforma han signat una carta exigint a Mubi que trenqui amb l’inversor, el condemni públicament i adopti un codi ètic per evitar relacions similars en el futur. Entre els signants hi ha Aki Kaurismäki, Radu Jude, Miguel Gomes i Joshua Oppenheimer.

Hi ha un rastre del cinema del finlandès Aki Kaurismäki en les novel·les de Manuel Baixauli: una brevetat de les escenes i de les frases, una eixutesa en l’expressió dels sentiments, un gust per narrar les vides dels personatges que queden als marges de la societat. Comparteixen les ganes d’aturar la vida en moviment, de donar-li pausa i reflexió, a banda de la recerca d’un sentit estètic que n’ompli la buidor existencial. El cineasta ho fa amb plans llargs i silenciosos i l’escriptor desplega unes estratègies narratives que atrapen el lector com qui pesca al rall: llençant una malla a l’aigua amb tot de ploms que l’enfonsen i que després recupera plena de peixos. Les múltiples trames de la novel·la –fines, subtils, mai de traç gruixut– s’envitricollen a poc a poc però de forma inexorable, fins a configurar aquest rall, ple de sentits i de metàfores que s’il·luminen les unes a les altres i que acaben revelant un dibuix diàfan, traçat a la sorra de platja per un tros de canya que les ones del mar han deixat als peus d’un nen que l’explica amb una llengua neta i transparent i un regust d’arròs al forn.

Lluny de les narratives nostàlgiques i crepusculars a l'estil de Cinema Paradiso, el documental Cinéma Laika celebra la construcció i obertura d'una nova sala de projecció. Aquest film de Veljko Vidak acompanya el procés de conversió d'una antiga foneria a Finlàndia en un nou espai per estrenar pel·lícules. La particularitat del projecte rau en el fet que un dels seus dos impulsors és el director Aki Kaurismäki, originari del lloc. Cinéma Laika tampoc és un documental típic. La pel·lícula sintonitza amb el to i les inquietuds de l'obra de Kaurismäki i mostra fins a quin punt aquesta iniciativa podria ser una translació al món real dels universos obrers utòpics de films com Le Havre (2011) i Fallen leaves (2023). Som a Karkkila, una vila industrial a uns 60 quilòmetres de Hèlsinki que manté activa part de la seva activitat siderúrgica mentre intenta reformar els espais en desús. La seva situació privilegiada enmig de la natura l’ha convertida en un destí per a artistes de tota mena, sense que això suposi una amenaça gentrificadora. La nova sala de cinema sembla integrar-se en el tarannà de la comunitat que l'envolta.

En aquest temps d’incertesa, on els núvols de desastre econòmic i de guerra són un soroll de fons continu, el cinema humanista d'Aki Kaurismäki apareix com la millor taula de salvació per encarar el present i, sobretot, el futur. La seva última pel·lícula, Fallen leaves (millor film del 2023 segons l'ARA) és, de fet, un preciós tractat sobre el desig de felicitat de dues persones que s’enamoren en el pitjor moment de la seva vida i que, fins i tot amb el vent en contra, volen estimar-se i caminar cap a un horitzó comú. Romàntic? Absolutament, però, què seria d’aquest món si no existissin somniadors com Kaurismäki?

Una guanyadora de consens i alhora encertada. La Palma d'Or de Canes ha sigut per a Anatomie d'une chute, de Justine Triet, una magnífica dissecció dels secrets d'un matrimoni des dels modes del cinema judicial amb una Sandra Hüller en estat de gràcia. Triet, molt apreciada a França, és la tercera directora que guanya el premi gros de Canes. Es va donar a conèixer amb la recomanable La bataille de Solférino (2013), havia estrenat al nostre país la comèdia Els casos de Victoria (2016) i ja havia competit a Canes el 2019 amb el thriller psicològic Sibyl. Triet, que va ambientar La bataille de Sólferino en el dia de la segona volta de les eleccions presidencials franceses de 2012, ha aprofitat el discurs d'agraïment per denunciar la repressió de les protestes contra la reforma de les pensions engegada per Emmanuel Macron, així com l'amenaça que pateix l'excepció cultural francesa amb aquestes polítiques neoliberals.

Després de dies de pluja i cel gris, aquest dilluns per fi ha sortit el sol a Canes. El director finlandès Aki Kaurismäki hi estrenava la pel·lícula Les feuilles mortes. Un retorn al seu imaginari de classe obrera solidària, personatges de poques paraules, melancòlics tangos finlandesos i resistència al capitalisme econòmic i estètic que, tanmateix, presenta una sèrie de novetats. El director finlandès ha incorporat una plantilla d'intèrprets més joves, una tria lògica en una pel·lícula que també es decanta per un gènere poc present en la seva filmografia, el melodrama romàntic. Els protagonistes, l'Ansa (Alma Pöysti), una treballadora de supermercat a qui fan fora de la feina per regalar productes caducats a gent necessitada, i en Holappa (Jussi Vatanen), un obrer que també es queda a l'atur, s'enamoren a primera vista en un karaoke en què els habituals canten lieder de Schubert. Però, per aquells atzars propis del gènere, una sèrie d'infortunis impedeixen un cop i un altre que acabin junts.