En un moment d’El sol del futuro, un arrogant director de films d’acció està a punt de rodar una escena on el seu protagonista és executat. De sobte, el Giovanni, el més recent alter ego de Nanni Moretti, interromp el rodatge per intentar explicar a l’equip la banalitat amb què estan tractant la violència. Malgrat la seva insistència, ningú li fa cas, i el Giovanni acaba marxant mentre, al fons del pla, es consuma l’assassinat gratuït i tothom celebra la fi del rodatge. No és el primer cop que el firmant de L’habitació del fill fa servir les seves pel·lícules com a altaveu per expressar el disgust amb certes modes i derives de l’audiovisual, però mai havia plasmat de manera tan gràfica i resignada la distància que el separa del cinema actual. És en aquesta presa de consciència on trobem la clau d’un film que se’ns presenta com el retorn de Moretti a la metaficció que el va fer cèlebre als vuitanta i noranta. Una operació que, malgrat les autocites (veiem el cineasta tapant-se amb la mateixa manta que feia servir a Sogni d’oro, i el cartell del film actualitza el de Caro diario), no resulta nostàlgica.

"A Itàlia hi havia comunistes?", pregunta sorprès un jove actor en una reunió de treball. En Giovanni, el director inspirat en ell mateix que interpreta Nanni Moretti, li explica amb paciència que als anys 50 dos milions d'italians militaven al Partit Comunista, aleshores el principal vertebrador de comunitat i de lluita als barris obrers del país. Aquest és el tema de la pel·lícula que roden els protagonistes d'Il sol dell'avvenire (El sol del futur), la nova proposta del cineasta italià que revisa des de l'autoficció els seus temes preferits. Moretti ha canviat la vespa de Caro diario (1993) pel patinet elèctric, però continua recorrent els carrers de Roma interrogant-se sobre què se'n va fer, de les esquerres, i defensant la resistència d'un cert cinema d'autor en el panorama contemporani. I ho fa amb més bona forma que mai.

El colibrí podria constituir un exemple perfecte de les dificultats d’adaptar una obra literària al cinema. La directora italiana Francesca Archibugi adapta la novel·la homònima del seu compatriota, Sandro Veronesi, que ja havia vist la seva novel·la Caos calmo convertida en una pel·lícula protagonitzada per Nanni Moretti. A El colibrí, el director de Caro diario també té un petit paper secundari, i les seves aparicions fugaces provoquen el desig que el psiquiatre reticent i amb problemes de consciència que encarna tingui un pes més gran a la trama. Desafortunadament, el protagonista d’aquest film és l'oftalmòleg Marco Carrera (Pierfrancesco Favino, excel·lent), un home corrent sacsejat al llarg de la vida pels cops del destí, i la seva màxima virtut sembla ser una gran capacitat de resiliència.