Als veïns del Montmell que els toca estar en una mesa electoral la jornada se'ls fa llarga. Més enllà de les hores que s'hi han d'estar, la poca afluència de votants a les urnes fa que el temps passi lent. Aquest municipi del Baix Penedès és el més abstencionista de Catalunya. Ho va ser a les últimes eleccions al Parlament, quan només 525 habitants dels 1.425 censats van exercir el dret a vot, amb una participació del 36,8%, més de vint punts per sota de la mitjana catalana d'aquell dia (57,9%). Entre els pocs votants que van acudir a la convocatòria electoral, a més a més, dos van votar en blanc i cinc van votar nul. A les del 2021, que es van celebrar en plena pandèmia, la participació encara va ser més baixa i només van votar 425 veïns (32,5%), també el poble amb menys percentatge de votants.

Sectors independentistes proposen l’abstenció a les eleccions, bàsicament perquè allò del 23 de juliol és Espanya i ja s’ho faran; perquè tots són iguals i equiparen PSOE amb PP-Vox, tots són 155; per banalització del mal i ignorància supina de la història; fins i tot perquè com pitjor vagin ells, millor per a nosaltres. Són les idees mestres que he sintetitzat de l’estudi de camp dels seixanta-set comentaris que, en diferents tonalitats i modalitats, donant la cara i anònims, argumentant o desqualificant, he tingut amb aquesta piulada, que, amb un polsim d’ironia, vaig fer el dia de Sant Pere: “La dreta ultradreta carregant-se el català al País Valencià i les Illes, la memòria històrica, les conquestes del col·lectiu LGTBIQ+... I visca l’abstenció nostrada!”

“Si és per unir, em tindreu sempre. Per a dividir, no”. L’abril del 2019 es feia un homenatge de comiat a Xavier Trias que, com que acabava amb aquestes paraules seves, no era ben bé un comiat sinó una mena de “que us bombin” avançat i en forma d’avís. A Trias se’l va a buscar si es busca diàleg, perquè ell encarna l’antítesi del conflicte. Ja considerava aleshores suïcida la divisió de espai convergent tal com ara considera absurd “estar en confrontació tot el dia: a la vida s’ha de dialogar”. La part de raó que té és, per una banda, que amb ell el seu espai polític és capaç d’"eixamplar la base” d’una manera que ja hauria volgut fer-ho Gabriel Rufián a Santa Coloma: és a dir, Trias abraça no independentistes per fer una cosa tan poc menyspreable com guanyar. I, d’altra banda, també és cert que quan el conflicte s’ha volgut adormir de manera tan clamorosa (i maldestra), això afavoreix perfils com el seu, que creixen molt millor en absència de tempesta. La prova, els seus resultats a Barcelona. El però, com ja sabem, és que la història no es va acabar aquí. El conflicte, encara que no el busquis, et troba.

Dues qüestions prèvies per si l’amable –i alhora enrabiat– lector d’aquest article prefereix estalviar-se’l. La primera, tot i l’enorme mandra que em fa anar a votar a les eleccions espanyoles del 23-J, si no es torcen encara més les condicions, ho faré. La segona, a més de creure que l’abstenció està justificada, en comparteixo l’estat d’ànim i moltes de les raons que portaran molts independentistes a practicar-la. I, tanmateix, vull explicar les deu raons que a mi m’arrossegaran a votar.

La paràlisi del Procés ha desmobilitzat el carrer, però també els col·legis electorals. Lluny queda l'excepcional participació del 80% que es va produir en els comicis al Parlament del 2017 fruit de l'aplicació de l'article 155. En les últimes eleccions municipals, més de 300.000 votants independentistes es van quedar a casa i l'abstenció es va notar especialment en feus sobiranistes com Girona, Vic i Berga. Enmig d'aquest desencís, la convocatòria d'eleccions a l'Estat ha obert com mai el debat en l'independentisme sobre si cal participar-hi o cal abstenir-se.

“Destrueix l’exèrcit rosa”, et pot dir la carta que t’ha tocat. I llavors, quan tires els daus i mous tropes, no conquereixes cap territori, només fots el de l’exèrcit rosa. Però vet aquí que el de l’exèrcit rosa, que aviat s’adona que l’estàs buscant, pacta amb el de l’exèrcit groc, que vol, justament, els territoris africans que ell li pot cedir, a canvi d’evitar la pròpia extinció. Això és el Risk, un joc, però ara també és la política. La política del “que us bombin”.

Dissabte passat va acabar el dirty dancing políticament obscè de flirtejos, canvis de parella i allitaments discrets per a l’elecció dels nous alcaldes. Un espectacle de promiscuïtat descordada, fins i tot de prostitució política: sexe per cadires. De falta de fidelitat als principis i als compromisos. I tot, amb una manca de respecte a la voluntat dels electors, de qui es vulnera les preferències, i a una llei no escrita segons la qual es feia alcalde el més votat. Un mal exemple que sobretot va posar en circulació Ada Colau, primer guanyant Trias sota el paraigua de les clavegueres de l’Estat, fa quatre anys expulsant el vencedor Ernest Maragall amb el suport de la dreta extrema, anticatalana i racista de Manuel Valls, i ara faltant als seus compromisos, votant al costat del PP. Després de tot això, visca la Pepa.

En l’actual context electoral es detecten sectors i organitzacions dins de l’independentisme que estan fent bandera política del vot nul, del vot en blanc o de l’abstenció. D’altra banda, sabem que els motius o raons que impulsen alguns electors a aquests comportaments són molt variats, a vegades contradictoris, cosa que fa que resulti tècnicament difícil interpretar-los a posteriori. 

I ja som de nou al cap del carrer. Com si fos ahir. Del felipisme a vuit anys d’aznaritat. De l’aznaritat a vuit anys de Rodríguez Zapatero. De ZP a 8 anys de M. Rajoy. Turnismo altern bipartidista i una convulsa moció de censura rere l’octubre del 2017. I després quatre anys de Pedro Sánchez, el gobierno más progresista de la historia, que ara crida al seu particular sometent. Celtibèria. La nit de la tarda de la moció de censura del 2018 un amic savi escrivia, amb la mínima esperança entre les dents i una bombolla d’oxigen sobtada, que teníem quatre anys de pròrroga per evitar que arribés el que està corcant i corsecant el món: una espessa onada global desdemocratitzadora, reaccionària i autoritària. Deia més: que hi havíem arribat de xiripa, capricis de la història; que no tenia gaire clar si ens en sortíriem, i que depeníem més que mai de les pròpies forces, errors i esforços. De no defraudar i de no desistir. El retrovisor (i les urnes) diuen el que diuen. Entremig i fins avui, l’Antoni Bassas ho va resumir rebé, i fa massa, en aquestes mateixes pàgines: el problema més contemporani que ens assetja és que els que ara corren a salvar la democràcia a correcuita són els que portaven dècades carregant-se-la a consciència. Touché.

Sempre es parla de la influència de l’abstenció en els resultats electorals, però no sempre aquest efecte és tan visible com ho ha estat en les darreres eleccions municipals. Quan l’abstenció són uns punts més o uns punts menys de participació, costa de veure-la, però quan passa com a la ciutat de Barcelona el passat 28 de maig, l’abstenció és l’elefant a l’habitació. És tan gran que gairebé no deixa veure què està passant. Les dades de participació, que generalment són més altes als barris més benestants i als d’electors de més edat, són de mal interpretar perquè varien poc. Però el 28 de maig a Barcelona van variar molt. Els barris més benestants van assolir, en moltes seccions censals, percentatges de participació superiors al 75%, molt alts es miri per on es miri. I els barris amb més vot independentista o amb més vot d’esquerres (o amb combinacions de tots dos) van baixar a poc més del 40%. Més de trenta-cinc punts de diferència! Què va passar és el que totes les planes majors dels partits estan estudiant –o ja ho han fet– per redreçar les seves estratègies de cara a les eleccions del 23 de juliol. Els precedents són clàssics: les primeres victòries aclaparadores del PSOE de Felipe González es van fer amb altes participacions. La derrota del PSOE de 1996 va ser amb alta abstenció. La sorpresa de Rodríguez Zapatero el 2004 va ser per una alta participació no prevista.

En aquests darrers dies han corregut rius de tinta analitzant els resultats de les eleccions celebrades diumenge. Hi afegeixo, ara, la meva visió, sintetitzada en tres conceptes: la volatilitat creixent del marc electoral; la desaparició de Ciutadans, acompanyada de la consolidació del PSC; i el desconcert, i refredament, del món sobiranista.