El cognom Orriols ha anat fent-se popular en la política catalana d'ençà que l'alcaldessa de Ripoll va arribar al càrrec amb un discurs abrandat contra la immigració i contra la resta de partits independentistes. Ella és una de les fundadores d'Aliança Catalana, el partit d'extrema dreta que més puja a les enquestes, especialment a costa de Junts. Però també hi ha una Orriols que representa precisament la formació de Carles Puigdemont: Irina Orriols, la germana. És regidora a Sora, un petit poble de poc més de 200 habitants de la comarca d'Osona, tocant al Ripollès. L'origen polític de les dues germanes és el mateix, el Front Nacional de Catalunya. De fet, es van presentar juntes el 2019 a Ripoll, amb la Sílvia de cap de llista i la Irina en un simbòlic número 9, per acompanyar la germana. Però el 2023 van triar camins diferents i, a Sora, Irina Orriols va ser la quarta regidora més votada quan representava Junts amb el sistema de llistes obertes.

La líder de l'extrema dreta independentista, Sílvia Orriols, ha tornat aquest dimarts a fer gala de la seva islamofòbia, un dels puntals del seu projecte polític, tal com ella mateixa reivindica. En una entrevista a Catalunya Ràdio, la cap de files d'Aliança Catalana (AC) ha defensat prohibir l'Alcorà, el text sagrat dels musulmans, amb l'argument que "el que s'hi diu és barbàrie". I no s'ha quedat aquí: "A la Bíblia també hi ha frases absolutament descontextualitzades, però la gràcia és que els cristians les sabem contextualitzar i actualitzar, no les interpretem literalment", ha dit, en un atac directe a les capacitats dels musulmans. "Ho diu la seva pròpia religió, l'Alcorà no és interpretable", ha afegit després, tot i que aquesta premissa només serveix per a determinades branques de l'islam.

A ningú li agrada malparlar del seu país. A mi tampoc. L’autocrítica fa mandra. És més fàcil relativitzar, mirar cap a una altra banda, veure la palla en l’ull aliè i no la biga en el propi. És incòmode posar el dit a la nafra de les pròpies ferides. Quan la ferida està oberta, fa mal. En aquest article faig això: aplicar-hi un bon raig d’alcohol a veure si el nostre cos polític, social, econòmic i cultural reacciona. Confesso que no tinc gaires esperances. Els senyals d’alerta són diàfans.

La líder d'Aliança Catalana, Sílvia Orriols, ha desembarcat a l'Hotel Palace de Barcelona, l'antic Ritz, per desgranar el seu projecte polític en una conferència al Fòrum Europa Tribuna Catalunya, que es va haver de posposar a finals d'any. Orriols no ha amagat que espera que les pròximes eleccions municipals serveixin per consolidar el creixement de la seva formació. I ha dit que quan passi confia que s'haurà relaxat el cordó sanitari de la resta de partits contra ella: Orriols ha ofert a Junts la possibilitat d'arribar a pactes després dels comicis. "Farem govern amb Junts si s’avenen a aplicar el nostre programa", ha afirmat, després d'admetre que se sent més a prop del partit de Carles Puigdemont que no pas de Vox o de la CUP. I això que uns instants abans havia acusat Junts d'enganyar els independentistes i havia garantit que amb ella de presidenta "la independència no hauria durat vuit segons, ni hauria renunciat a la presidència per un 155 que era només un fax", obviant els presos polítics i que fa nou anys que Puigdemont és a l'exili.

No és cap sorpresa constatar que a Lluís Llach no li agrada Aliança Catalana. El cantautor i president de l'ANC aprofita qualsevol ocasió per deixar-ho clar: aquest dimecres ha estat en una entrevista a La 2, en què ha considerat que el partit que lidera Sílvia Orriols no és més que "una creació per bloquejar l'independentisme". Amb Aliança Catalana en l'equació, la suma independentista al Parlament es fa més complicada, perquè ni ERC, ni la CUP ni Junts estan disposats a pactar-hi. "Hi ha molta gent a qui pot interessar Aliança", ha prosseguit en la mateixa línia. A més d'evitar sumes parlamentàries, Llach també ha recordat el que diu la demoscòpia. "Tot el que guanya Aliança o ve de Vox o ve de Junts, i fer mal a Junts és molt rendible", ha destacat, pensant en les elits polítiques, econòmiques i també mediàtiques de l'Estat –i de Catalunya, ha dit– que, segons ell, treballen per frenar l'independentisme. La lectura de Llach s'assembla molt a la que fan altres dirigents polítics: el president d'ERC, Oriol Junqueras, fins i tot ha arribat a apuntar que Aliança Catalana podria ser una creació dels serveis secrets espanyols.

1. Ens volem creure que Catalunya és diferent, però a l’hora de la veritat acaba generant els mateixos tics que l’entorn europeu del qual formem part. Semblava que l’extrema dreta catalanista no afloraria mai i resulta que ara mateix està en procés de creixement accelerat de la mà d’una Sílvia Orriols que juga les cartes de l’autoritarisme, amb el discurs contra la immigració com a principal bandera i amb la independència com a objectiu, trencant, d’aquesta manera, una creença infantil: que no hi hauria mai una extrema dreta catalana, que aquí el neofeixisme només podia ser espanyolista. I resulta que sí, que, com arreu d’Europa, l’autoritarisme postdemocràtic creix, desafia i sovint arrossega les dretes democràtiques. És el problema de les ingenuïtats ideològiques, de donar per fet que som millors que els altres i que serem diferents pel fet d’haver estat víctimes de la dominació espanyola.

1. Adif i els maquinistes de tren que circulen per Catalunya han mirat i remirat totes les vies i han identificat quantes zones de perill hi ha. Han comunicat que els trams que cal arreglar a Rodalies són, exactament, 155. Ni 154, ni 156. 155. Algú creu que la xifra és casual? Els qui ja fa temps que tenim la mosca al nas veiem una provocació cada vegada que s’esmenta aquest número.

Sílvia Orriols s'ha estrenat al camp de golf. Ja té el seu hàndicap un cop li han obert la porta d'una àrea restringida a uns pocs. Més de 200 empresaris i directius van aprofitar per escoltar-se al final de la jornada de dissabte al green de l'Hotel Terraverda de Gualta, propietat de la companyia Emesa, que presideix qui va convocar la trobada, l'advocat Emili Cuatrecasas. El fet és que una part de l'empresariat ha decidit aixecar el cordó sanitari a Aliança Catalana.

En menys de 24 hores, Santiago Abascal ha aprofitat l'accident ferroviari de Còrdova per dir que "res no funciona sota la corrupció i la mentida" i Sílvia Orriols s'ha agafat a la infecció de Salvador Illa per piular que "la vida d'un president no val més que la d'un policia, un mecànic o una florista…". Jo diria que si les dues declaracions ens criden l'atenció no és tant perquè el contingut ens hagi escandalitzat més del que és habitual en aquestes dues figures com perquè reflecteixen la confiança de les noves dretes que els vents culturals els són favorables, la mena d'excés retòric que delata els que s'han cregut les enquestes i es passen de frenada. És impossible saber del cert si aquestes comunicacions acabaran sumant o restant, però s'ha vist molt clarament que l'aura d'autenticitat dels líders de la dreta és un posat igual que el dels rivals que tant critiquen i, en realitat, tots fan servir un manual.

L'hiperlideratge als partits polítics de nova creació és una característica generalitzada. El va comprovar de primera mà Podem amb Pablo Iglesias, Ciutadans amb Albert Rivera, Vox amb Santiago Abascal –tot i que els fundadors van ser uns altres–, Junts amb Carles Puigdemont i ara també Aliança Catalana amb Sílvia Orriols. És cert que els partits de més tradició tampoc se n'escapen i n'hi ha exemples a dojo, que queden, però, esmorteïts pels canvis interns amb el pas del temps. L'exposició pública d'Orriols ajuda el seu partit a créixer i així ho remarquen totes les enquestes. De portes endins els hiperlideratges es fan més difícils de gestionar, fins i tot en el cas d'Aliança, segons admeten algunes persones dins la formació.

Tot i tractar-se de la líder d'un partit polític amb expectatives electorals importants, la presència pública de Sílvia Orriols –i, en general, dels dirigents d'Aliança Catalana– és modesta. El fet contrasta amb polítics d'altres partits que es passen el dia explicant coses a les xarxes i fan tot el possible per ser omnipresents als mitjans de comunicació. En el cas d'Aliança Catalana, ¿es tracta d'una badada o bé d'una estratègia premeditada? Fa la impressió que, tot i ser arriscada, l'aposta ja està donant els seus fruits. Un partit polític que aspira a consolidar-se com a força hegemònica pot optar per dues estratègies: definir amb claredat el seu programa o bé transformar-se en una idea inconcreta destinada a ser interpretada pels electors segons les seves pròpies expectatives. Aquesta segona via, en aparença paradoxal, pot resultar eficaç en societats on la diversitat d’interessos fa difícil gestionar un relat únic i satisfactori per a tothom. La indefinició es converteix llavors en un actiu, perquè no és una absència de contingut sinó un mirall màgic on cada ciutadà hi veu reflectits els seus problemes i aspiracions. Marcada per la volatilitat i la immediatesa, la política actual tendeix a premiar aquells actors capaços de generar emocions fortes, més que oferir solucions concretes i factibles, que, ingènuament, ja es donen per fetes. La idea difusa, borrosa, funciona com un símbol: no diu exactament com es concretarà, però suggereix que pot arribar a ser el vehicle de canvi, o de seguretat, o de prosperitat, que cadascú desitja a la seva manera. L’ambigüitat permet que una mateixa consigna pugui ser llegida de manera diferent per un empresari que busca estabilitat, per un jove que cobra un sou insuficient o per algú que simplement està molt emprenyat amb coses que van passar l'any 2017. La força del partit-idea rau llavors en la seva capacitat de no contradir cap d’aquestes interpretacions, mantenint-se en un espai de significats flexibles i agradablement ambigus.

Matar el pare és important per a la vida en general, però per fer política és absolutament necessari. La política és una discussió col·lectiva sobre la naturalesa del que és bo i què hem de fer per aconseguir-ho, i els canvis comencen quan es propaga la sensació que la vella visió que ens ho sabia explicar s'està esgotant i ara en cal una de nova. Qualsevol renovació política sempre és una "transvaloració dels valors", que deia Nietzsche; algú que assenyala que l'emperador va nu, que allò que tothom diu ja no s'aguanta i que allà on ningú no està mirant és on hauríem de centrar-nos. El líder carismàtic actua igual que l'artista modern, que denuncia la fossilització del vell cànon i proposa una forma nova que el qüestiona de dalt a baix, un escàndol. En el moment febril de la revelació cultural, el trencament amb el passat ungeix el trencador amb una aura de novetat irresistible, i llavors el que era marginal es posa al centre i comença a pujar com l'escuma.

L'últim baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) ha confirmat una sensació estesa a la Catalunya interior: l'auge d'Aliança Catalana (AC) al tauler polític català, que la situa com la tercera força en unes virtuals eleccions autonòmiques. Però no sols això. A les demarcacions de Lleida i Girona –d'on provenen precisament les dues actuals (i úniques) representants del partit al Parlament, Sílvia Orriols, alcaldessa de Ripoll, i Rosa Maria Soberana, filla de Vinaixa (les Garrigues)– es convertiria en la primera formació escollida. Quines són, però, les raons que expliquen aquest presumible creixement exponencial d'Aliança a terres gironines i lleidatanes?

Que Aliança Catalana (AC) genera incomoditat a Junts, ERC i la CUP, és un fet. També ho és que cap dels tres ha trobat la fórmula per aturar l'ascens d'aquesta formació d'extrema dreta. Junts és qui pateix més aquest auge, perquè és a qui li esgarraparia més vots, segons els últims sondejos fets públics. Ara bé, si agafem les dades de l'últim baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), Esquerra també tindria una fuita cap a la formació de Sílvia Orriols d'un 4% dels vots –a Junts era d'un 8%–. Fins ara, els republicans havien marcat distàncies amb Aliança, però hi havien entrat a confrontar en comptades ocasions. Ho havia fet la diputada Najat Driouech al Parlament davant les intervencions islamòfobes d'Orriols, per exemple. Però diumenge passat, Oriol Junqueras va anar un pas més enllà i va insinuar directament que Aliança era un "instrument" creat pels serveis secrets espanyols per dividir l'independentisme. Per què ho va fer? Ha canviat d'estratègia, ERC?

Vestida completament de negre, trepitjant el cadàver d'un expresident de la Generalitat i amb un somriure d'orella a orella. Aquesta és la imatge creada amb intel·ligència artificial (IA) de la líder d'Aliança Catalana, Sílvia Orriols, i l'expresident Carles Puigdemont que està circulant per les xarxes socials arran de la seva publicació en un mitjà gironí afí al partit d'extrema dreta. A més, alguns dels usuaris han anat més enllà i han agafat la imatge per fer-ne un vídeo, també amb IA, en què es veu com Orriols dispara a l'expresident. L'advocat Gonzalo Boye ja ha anunciat que portarà a la Fiscalia aquest vídeo considerant que constitueix un delicte d'odi.

És possible que si Sílvia Orriols no hagués aconseguit l'alcaldia de Ripoll, Aliança Catalana no hauria entrat al Parlament. Avui això és una incògnita, però el que és segur és que cap d'aquestes dues coses hauria passat sense la participació de Margarita Cabello. Aquesta jubilada ripollesa és la fundadora i l'afiliada número u d'Aliança Catalana. "Jo ho vaig començar tot", assenyala en conversa amb l'ARA des de l'habitació on impartia classes extraescolars d'anglès als nois del poble. En aquesta petita estança amb un balcó que dona a la plaça Gran de Ripoll i en el qual oneja una estelada és on es va acordar presentar una candidatura del partit d'extrema dreta a les eleccions municipals del 2019.

Una de les paradoxes del post-Procés i la pax autonomista imposada per Salvador Illa és que al Parlament es parla més de política internacional que mai. Sigui de forma volguda o per accident. De forma completament conscient n'ha parlat Sílvia Orriols, que ha comparegut amb un cor amb la bandera israeliana a la jaqueta i ha defensat sense complexos la resposta del govern de Benjamin Netanyahu als atemptats de Hamàs de fa dos anys. Ni tan sols Ignacio Garriga, de Vox, s'ha atrevit a tant. I pel que fa a Junts, aquest dimecres han votat a favor de l'embargament d'armes a Israel i dimarts es van aixecar per aplaudir la diputada de la CUP i participant de la Flotilla Pilar Castillejo, però ni el seu portaveu, Albert Batet, ni Carles Puigdemont fan ús de la paraula genocidi. Són els equilibris d'una formació que viu entre dues aigües.

L'alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols, ja té assegurades les noves ordenances de civisme. Després d'un primer intent fallit a l'estiu, el ple municipal ha aprovat inicialment les noves regulacions, amb el vot favorable d'Aliança, Junts i de Som-hi Ripoll. La diferència entre el text que Orriols va presentar al ple el dilluns i el que va dur fa uns mesos és que, en la versió aprovada, no hi ha el veto al vel islàmic que l'alcaldessa d'extrema dreta pretenia introduir-hi. Davant d'aquest canvi, el grup municipal de Junts ha decidit votar-hi a favor atenent, argumenten, a les peticions de "veïns i comerciants" per fer front als problemes "d'inseguretat i incivisme" a Ripoll. ERC, PSC i CUP hi han votat en contra, carregant contra el plantejament punitivista del text sotmès al ple.

Quan un diari encarrega una enquesta, el seu somni és que vingui plena de titulars, i el seu malson és que no n'hi porti cap (també pot passar que els titulars que vinguin no agradin als lectors d'aquell diari, però aquesta és una altra història). L'enquesta que publica aquest diumenge La Vanguardia no només va plena de titulars sinó que sacseja el tauler polític català de forma espectacular. Anem a pams.

Lluny queden les Diades de les manifestacions independentistes massives, aquelles que acabaven marcant el curs polític i generant un punt d'inflexió en el paradigma català i també estatal. Catalunya s'ha situat des de fa almenys un any i mig –quan l'independentisme va perdre el govern de la Generalitat després de les eleccions del 12-M– en el post-Procés i la Diada d'aquest any ho certifica. Ara bé, tot i que és cert que la mobilització d'aquest Onze de Setembre ha tingut encara menys participació –unes 41.500 persones entre Barcelona, Girona i Tortosa– que fa un any –70.000 a tot Catalunya–, els carrers continuen omplint-se d'incondicionals que evidencien que el moviment no ha desaparegut. No té el poder institucional que ostentava fins fa un any, amb la Generalitat com a màxim exponent, però els partits independentistes continuen condicionant les legislatures catalana i estatal. De fet, en tenen la clau. I com passava abans del 2010, quan el Procés tot just arrencava, ara ja no marca l'agenda política el camí cap a un estat propi, sinó qüestions del dia a dia però que també vertebren una nació. El català n'és l'exemple més clar i s'ha convertit en punta de llança aquesta Diada.