L’ús de les eines d'intel·ligència artificial (IA) és cada cop més habitual tant en entorns professionals com personals. Segons l’estudi (2024) d’Empantallados.com i GDA3, el 82% dels adolescents utilitza la IA per les tasques escolars, i el 91% de les famílies no han establert regles per al seu ús. Una nova realitat que planteja nous reptes a la comunitat educativa perquè actualment no existeix cap eina tecnològica que pugui certificar al 100% que un treball estigui fet amb IA. Per tant, el professorat ha de recórrer a altres estratègies per avaluar la feina.

Fa un parell de setmanes aquest diari va publicar una notícia que m’ha preocupat d’ençà que la vaig llegir: es feia ressò d’un estudi de l’Observatori Social de la Fundació La Caixa que constatava les mancances de l’alumnat universitari en expressió oral. La proposta per millorar aquesta situació era augmentar la formació en oratòria. Ambdues circumstàncies, les mancances i les virtuts de l’oratòria, són certes, però no crec que la solució vingui només d’unes classes puntuals de comunicació oral. El problema és global. La conversa, que la vida salonnière del segle XVIII va convertir en un art social (els recomano el llibre de Benedetta Craveri La cultura de la conversa), ja no es valora, i les aplicacions tendeixen a afavorir la mala escriptura en detriment de la conversa. Ja no telefona ningú, i les empreses comencen a valorar com una destresa la capacitat de fer trucades perquè els joves no en saben, en desconeixen els codis. A la universitat passa el mateix. Als anys 50 els exàmens orals eren habituals. Fins i tot l’“examen d’estat”, un avantpassat molt eficaç de la selectivitat, tenia parts orals, i a les escoles es practicava la lectura en veu alta, que entrena la prosòdia i el ritme. Tot això ha desaparegut i ara ens posem les mans al cap perquè els alumnes universitaris es queden en blanc quan fan una exposició oral, no saben què fer amb les mans, desconeixen els registres lingüístics i fan servir expressions col·loquials inadequades. I nosaltres patim perquè els veiem patir.

La majoria dels universitaris (77,5%) no han rebut mai classes d'oratòria a l'escola i l'institut, i els que sí que n'han rebut (22,5%) només hi han dedicat una mitjana de sis hores en totes les etapes educatives. Aquestes són les conclusions d'un estudi de l’Observatori Social de la Fundació La Caixa fet a partir d'enquestes a 2.400 estudiants d'entre 18 i 25 anys d'arreu de l'Estat. L'anàlisi constata que les classes de llengua se centren massa en l’anàlisi del llenguatge i no tant en l’aplicació pràctica de la llengua, cosa que penalitza els joves a l'hora de fer presentacions orals, així com improvisar o controlar el temps i el ritme quan parlen en públic.

“Malauradament el sistema educatiu no sol formar per parlar en públic”, assegura Sergi Manaut, especialista en innovació i disrupció, que fa anys que es dedica a mentoritzar persones per aprendre a parlar en públic. És cert que al currículum actual no s'hi inclou l’oratòria com a tal; hi apareix l’àmbit comunicatiu, i fa anys que s’està treballant en la competència comunicativa de forma àmplia, però aquí no passa com a la cultura anglosaxona, on l’oratòria sí que ha estat tradicionalment present a escoles i instituts. “Tot i així, fa un cert temps que hi ha inquietud per part dels centres, independentment de la seva titularitat, de tenir cura de la part comunicativa del treball per projectes”, afirma Jaume Fabró, director general de l’Escola Fedac Sant Andreu.