No havia vist mai en directe el meu grup preferit. Fins aquest dimecres The Who no havien tocat mai a Catalunya, i diferents circumstàncies no m'havien permès veure’ls fora. Seria deshonest amagar la condició d’admirador i fugir de la primera persona. Hi ha concerts que és millor explicar-los amb les cartes cap amunt. Així, des del cor del jo, puc dir que no cal demanar-li al grup de la meva vida que faci el concert de la meva vida, sobretot a aquestes altures, quan la banda ja és al crepuscle després de 60 anys de carrera i jo soc ben lluny de l’ímpetu juvenil que em va convertir en fan d’uns músics que ni tan sols eren de la meva generació, sinó més grans, però que tan bé transmetien moltes de les coses que jo intuïa que eren importants quan era adolescent. Així les coses, davant aquest concert de The Who amb l’Orquestra Simfònica del Vallès al Palau Sant Jordi, vaig mirar que el record no imposés expectatives massa altes. Que sigui digne, i prou, i ja quedo content. I que entre les 8.500 persones, totes assegudes, que havien pagat unes entrades cares, caríssimes (de 80,75 a 193,75), ningú en sortís decebut. Que els dos supervivents del grup, el cantant Roger Daltrey (79 anys) i el guitarrista Pete Townshend (78), tinguessin una bona nit i que no calgués excusar res amb l'edat.