La Dido & Aeneas estrenada al Liceu és un espectacle atrevit, contemporani i preciosista. A priori, els elements en joc són dels millors: una òpera de Henry Purcell que atura el temps i concentra emocions intenses, uns músics i cor, Les Arts Florissants, liderats per William Christie, i uns ballarins capitanejats per una de les coreògrafes espanyoles més reconegudes del panorama internacional, Blanca Li. I malgrat els ingredients, la barreja no qualla.

La reina Dido i l'heroi Enees al cim de dos pilars, convertits en dues escultures grecoromanes de pedra daurada. Als seus peus, a la terra, s'hi arremolinen totes les emocions que no poden expressar aquests dos mites-deus. Bellesa i contundència. La posada en escena que ha fet la coreògrafa Blanca Li de l'òpera barroca Dido & Aeneas, de Henry Purcell, està cridada a ser un dels grans esdeveniments de la temporada al Gran Teatre del Liceu, on es podrà veure en cinc funcions, del 17 al 22 de juny. Però no només per l'escenificació, esclar, sinó també per tenir a la direcció musical un dels pares del moviment historicista William Christie i la formació de cor i orquestra Les Arts Florissants. Com diu el director del Liceu, Víctor Garcia de Gomar, Christie conforma "la santíssima trinitat" de la música antiga europea amb els altres dos directors que han actuat i actuaran a la casa aquest final de curs, René Jacobs (Orfeo ed Euridice) i Jordi Savall (L'incoronazione de Poppea, al juliol). Christie li tornava la floreta: "Hi ha directors de cases d'òpera que es pensen que la música comença amb Nabucco el 1840 i, en canvi, el Víctor és un director estrany i un gran defensor de la música dels segles XVII i XVIII".