De la Rosa de Foc a les revoltes de les quintes. Potser ara costa més de veure, però Barcelona ha estat sempre una plaça rebel. On no tot ha de ser sempre igual. On una altra manera de fer les coses és possible. Fins i tot, quan els canvis proposats són petits, modestos, però no per això menys rellevants. Avui us parlaré d’un excel·lent bar restaurant que es troba a Consell de Cent. En un carrer meravellosament dissenyat per als vianants, i farcit d’oferta dominada per grups de restauració. Aquí, al mig com el dijous, neix el Bar Dijous.

En una Barcelona cada cop més plena de franquícies i locals despersonalitzats, l'emblemàtic local d'entrepans Conesa de la plaça Sant Jaume és una excepció. No només perquè és un dels pocs bars del centre que encara conserva i cuida la clientela de tota la vida, sinó perquè la jubilació dels seus amos no comportarà sortosament el seu tancament. El Conesa canvia de mans, però no d'esperit. Josep Conesa i Marta Cortadella pleguen, però Juan Cano i Christian Domínguez continuen.

Només cal cantar la cançó per saber que La Font del Gat és un dels espais emblemàtics de la ciutat de Barcelona. Des de la pandèmia que aquest indret popular no estava obert al públic i només s’hi celebraven esdeveniments privats. Fins ara. Tot just fa uns dies s’ha posat en marxa de mans del Grup Confiteria, especialistes en recuperar llocs històrics i enllustrar-los. La voluntat dels propietaris és mantenir-ne l’esperit mentre l'actualitzen. Lito Baldovinos, fundador del Grup Confiteria, m’explica que entre tots ho han fet tot. Tot just un dia abans d’obrir, la seva mare encara estava pintant taules. Li pregunto que quina oferta tenen al cap, i ho té claríssim. Vol que això sigui –en paraules seves– “un merendero”.

"I ara com en direm de la plaça del Kasparo?", diu una noia en una xarxa social. El bar tenia tanta entitat i estava tan arrelat al barri del Raval de Barcelona que el seu tancament deixa òrfena molta clientela fixa i la plaça Vicenç Martorell. Marcel·lí Carrera i Elisabeth Triadó, la parella que el regentaven des del 1995, han acabat cedint a les pressions que els han abocat a tancar i abraçar la jubilació, que en el cas de Triadó arriba un any abans d'hora.

És idíl·lic. Tant que fins i tot fa una mica de respecte escriure aquest article. La guingueta La Dolors es troba enmig d’uns jardins un cop has travessat el pont de Vallcarca. És una història d’èxit, perquè és un espai per al barri gestionat per persones que estimen el barri. Parlem de la Cristina Mas, ja que ella fa una pila d’anys que està en el món de la restauració, i els veïns li deien “per què no et quedes tu la guingueta del consolat?” Els astres es van alinear, i uns quants anys després que l’Ajuntament rebés en herència aquest espai, va guanyar el concurs públic i així va ser. Expliquem la història del lloc i, sobretot, de la Dolors que dona el nom a aquest indret tan especial.

Quan entres al Bar Alegria (Comte Borrell, 133) no pots evitar mirar amunt, cap a l’altell. I pensar que allí hi va néixer la Maria Cortés Macià el 1929 i que fa una pila d’anys hi vivien apinyades sis persones. I després adonar-te que la Maria, amb 95 anys, no és gaire lluny. Només uns pisos més amunt. Que bonic que és poder trobar un fil conductor entre les persones que han fet vida en un espai. Sovint aquests fils es trenquen, es perden, i els llocs, tornen a començar orfes de passat. Però per sort, no és el cas del Bar Alegria, que aquest any fa 125 anys. A una ciutat com Barcelona això no és poca cosa i ho han celebrat de dues maneres: la primera donant continuïtat en aquest local preciós, que atia la nostàlgia i obre la gana. La segona manera ha estat fent un llibre que signen el cuiner i propietari del local, Tomás Abellán, i el periodista Toni García Ramón.

El juliol del 2011 va obrir a Barcelona un bar d’ànima basca. Una taverna. La idea que hi havia darrere era que a la ciutat era difícil trobar un lloc on et tiressin bé una canya, tinguessin una bona gilda i servissin un pintxo de truita que estigués una mica desfeta pel mig, com marca el cànon basc. El cas és que 13 anys més tard l’esperit segueix igual, excepte que ara les truites les serveixen senceres i el carrer on es troba ha estat força gentrificat. Avui és el torn de parlar del fiable i genuí Koska Taverna, al carrer Blai, al Poble-sec.

Les patates braves són un plat d'estiu, terrasseta i dolce far niente per excel·lència. N'hi ha versions per parar un tren. Algunes de molt elaborades, ratllant l'alta gastronomia, i d'altres de terribles. Però fins i tot les que són més calamitoses s'esfumen un cop arriben calentes a taula. És un plat amb tanta entitat que saber quines són les millors és tota una feina i un objecte de debat. En algunes poblacions, com a Santa Coloma de Gramenet, se serveixen indiscutiblement amb allioli a tot arreu. Hi ha llocs on les braves no piquen (contravenint una mica al seu nom) i d'altres que fan caure una llàgrima. En alguns establiments guarden el secret de la seva recepta com si fos la fórmula de la Coca-Cola. Un dels llocs on ho fan, per raons òbvies, és un dels més mítics: el Bar Tomás, a Sarrià. Si preguntes a molta gent de Barcelona et diran que són les millors. Efectivament, són excel·lents, però hi ha vida més enllà del Bar Tomás.

Un amic va trucar per reservar. S'hi va posar el propietari i li va dir: "Però això no és un bar de braves i chocos, eh?", escaldat de gent que no sap on va i després es queixa quan el lloc no encaixa amb la seva idea preconcebuda. I el meu amic li va preguntar: "Però allò que feu ho feu bo, oi?" "I tant", va contestar el Juanpe González des de l'altra banda del telèfon. I així és com vaig descobrir La Cañada (carrer Bòbila,5), al Poble-sec, i les seves especiades, delicioses i singulars mandonguilles.