Hi ha molts indicis –i dades, ai, la religió de les dades!– que el que la poeta Antonina Canyelles tem que arribi ja ha arribat: "Arribarà un moment que tindràs el batxillerat i seràs un ignorant". És més, pots tenir un grau universitari en, posem, periodista o advocat o educador, i no saber gairebé res de res. Vull dir res de les coses interessants que, com deia el malaguanyat Nuccio Ordine, no tenen una utilitat pràctica però fan la vida més bella, és a dir, res de cultura: art, teatre, llibres, música... No em vull posar estupendo ni pesat. Al diari arriben periodistes joves extraordinaris, amb fam de conèixer, de saber, de menjar-se el món, de gaudir-lo. El futur sempre serà dels joves. Però. Sempre hi ha un però, oi?

"No m’agrada estar fermada a res perquè no hi ha res per a tota la vida", diu la poeta Antonina Canyelles (Palma, 1942) mentre va almenys pel tercer cigarret. S'espolsa els sobrenoms que li han posat: ni poeta punky ni dona bala, en tot cas "punyetera", afirma. Amb l'experiència d'una vida trepidant, publica un nou poemari, Bistecs de pantera, i reedita Les banyes del croissant (tots dos publicats per Lapislàtzuli), en els quals qüestiona amb irreverència el panorama que l'envolta.