“Sempre comentaves que els barris que tothom deia que eren una merda, a tu no t’ho semblaven en absolut. Que per a tu aquests llocs estaven plens d’amor, de tendresa i de sentit de la comunitat. Excepte el teu barri, que, efectivament, era una puta merda”, recorda en Jack (Dylan Llewellyn), el protagonista i narrador de Big boys, que li explicava en Danny (Jon Pointing), el seu millor amic. En Danny és un jove a qui han jugat en contra totes les circumstàncies. Sense pares a la vista, amb una iaia que comença a patir demència, en un barri de merda, per fi es decideix a anar a la universitat amb vint-i-pocs anys, com a última oportunitat de fer alguna cosa amb una vida sense horitzons de futur. En el campus, l’instal·len en un barracó amb en Jack, amb qui es fa amic de seguida. I, sense gaires esperances de treure’s el curs, es dedica a sortir de festa, col·locar-se i intentar lligar. Però els antidepressius que pren li dificulten empalmar-se... Probablement, si hagués viscut els vuitanta, en Danny hauria estat un punk. Però en les ficcions juvenils britàniques del segle XXI, el desencant social ha donat pas al malestar mental, i la ràbia juvenil s’ha transformat, estranyament, en tendresa.

Vagin a veure la pel·lícula d'Indiana Jones, ni que sigui pel goig de sortir del cinema amb aquella felicitat que només proporcionen les grans històries a les quals ens lliurem, com a espectadors, de manera incondicional. Aquest personatge és una de les grans aportacions que ha fet el Hollywood de la generació dita dels 70, que té com a grans exponents directors com Coppola, Scorsese, De Palma, Cimino, i, per descomptat, Steven Spielberg i George Lucas, que en aquest cinquè lliurament de la saga de l'arqueòleg aventurer assumeixen el rol de productors i cedeixen la direcció a James Mangold, deixeble confés de Spielberg. I avantatjat, pel que es pot veure en aquest film i en d'altres seus anteriors, com la ja antiga Copland o Logan, que tenia en comú amb aquest Indiana el fet de narrar el crepuscle d'un heroi.

Fa quinze anys de l'estrena d'Indiana Jones i el regne de la calavera de cristall (2008), la quarta entrega de les aventures de Henry Walton Jones, més conegut com a Indiana Jones, l'arqueòleg ideat per George Lucas que va debutar als cinemes de la mà de Steven Spielberg l'any 1981. Aquest quart episodi va deixar un regust d'insatisfacció entre els fans de la saga. Després de les celebrades tres primeres parts als anys vuitanta, el retorn d'Indiana Jones ja en ple segle XXI quedava fora de lloc, amb un Harrison Ford esforçant-se per fer veure que es mantenia en forma i la falta d'encaix de la trama en el nou context geopolític, el món en plena Guerra Freda. No s'hi palpava el necessari to crepuscular i l'arqueòleg s'acabava retirant per una causa molt coherent amb la filosofia spielbergiana: formalitzar una família.