La crisi d’identitat a França i la desconfiança cap als polítics ja fa temps que incendia els suburbis del país veí, escenaris d’un magma de malestar en què els desnonaments, la violència policial, la delinqüència i el racisme són gairebé fets quotidians. El cinema no sempre ha prestat atenció a aquests conflictes, en comparació amb les vicissituds dels bobos (acrònim de bourgeois bohemian) parisencs, però des que el 2019 va irrompre en el panorama cinematogràfic amb Els miserables, Ladj Ly sembla voler autoimposar-se la missió d’explicar el drama de les banlieues: els problemes d’aquests ciutadans, considerats de segona o tercera classe, la frustració de les comunitats de descendència migrant i la còlera de la perifèria.

El Djamel Atallah ha viscut gairebé tota la seva vida a França. Hi va arribar quan tenia sis anys, procedent d'Algèria, quan el país ja no era una colònia francesa. Va emigrar amb els seus pares i germans. Més de cinquanta anys després, Djamel és un francès més, viu a Lió i treballa de mediador cultural. "Quan era jove, no trobava feina. Era difícil trobar-ne si et deies Djamel", recorda. La seva família es va establir a la banlieue de Lió, on hi ha els barris amb més concentració d'estrangers. A tot el país és igual: a les perifèries de les grans ciutats s'hi troben els municipis i els barris amb un nombre més elevat d'estrangers extracomunitaris.

La nova convulsió que ha sacsejat França aquests darrers dies ha estat objecte d’anàlisis sobretot de tipus sociocultural. M’agradaria complementar-les des d’una perspectiva més política, i fer-ho a partir d’allò que em sembla la creixent obsolescència del règim polític pel qual es governen els nostres veïns del nord.

Abusos. França viu un nou esclat de violència al carrer. La mort filmada del Nahel, un adolescent de 17 anys, indefens, per un tret d’un policia (un “homicidi voluntari”, segons la investigació) en un control de trànsit als afores de París ha estès la revolta als suburbis de grans ciutats del país. És un aixecament contra la violència policial; contra un racisme estructural i un fracàs social que condemna molts joves, que se senten víctimes de la discriminació i la marginalitat. Joves que viuen amb una sensació d’humiliació, de desconnexió del país on han nascut.

“Pas l’école! Ne touchez pas l’école” És el crit desesperat d’una dona: "No, no ens toqueu l’escola!" Enmig de flames i destrossa, una dona corre darrere els joves vandàlics per demanar que preservin l’escola. Com si l’escola fos encara avui, enmig del món caòtic i la violència desfermada, un lloc a preservar, un temple del saber, un espai de pau i convivència. En una altra escola de banlieue han penjat a la porta d'entrada un full on es llegeix, amb un full quadriculat i una lletra infantil: “No cremeu les escoles si us plau. Gràcies", a sobre d'un somriure plorant.

Com era absolutament previsible, les extremes dretes europees han trobat, en els disturbis a França, una mina a favor del seu ideari supremacista. A Espanya, on ara van més forts que mai, un Santiago Abascal eufòric ha sortit a dictaminar que França és a mig pas de la guerra civil (un sintagma que excita enormement la dreta nacionalista espanyola, i no d'ara, sinó de molt abans que existís Vox) i que això és culpa “de la política d'immigració massiva”. És un argument proper als que solen fer servir els neonazis i, de fet, les simpaties de la dreta nacionalista espanyola per les esvàstiques i les salutacions a la romana també venen d'enrere. Els mitjans afins com El Mundo, incansables, difonen, quan Abascal s'enfanga dins el llot del racisme, la seva foto al costat d'Ignacio Garriga, el missus del partit a Catalunya, que amb la seva negritud contribueix precisament a blanquejar-lo.

La violència als carrers de França no s'atura. Ciutats com Marsella i Lió s'han convertit en camps de batalla i els cossos policials no donen a l'abast. La crema de vehicles, els atacs contra edificis públics, els assalts a comerços i els enfrontaments amb la policia –sobretot a les banlieues, tot i que ja hi ha incidents a tot arreu– fa quatre dies que duren i amenacen amb allargar-se indefinidament. La mort d'un adolescent de 17 anys per un tret de la policia a Nanterre, un municipi de la perifèria de París on vivia el noi, ha estat el detonant dels aldarulls. Però al darrere de l'esclat de violència, semblant al que França ja va viure el 2005, s'hi amaga la fractura de les banlieues, un problema social profund que cap govern ha sabut resoldre i que ressorgeix periòdicament.

L'esclat de violència per la mort d'un adolescent de 17 anys dimarts als afores de París per un tret de la policia en un control de trànsit s'ha escampat per tot França i ha deixat imatges de caos i descontrol, amb cotxes policials i autobusos cremant, foc en ajuntaments i escoles, botigues saquejades, persones amb serres elèctriques trencant caixers automàtics i atacs contra policies i bombers en barris populars.