<?xml version="1.0" encoding="UTF-8"?>
<rss xmlns:media="http://search.yahoo.com/mrss/" xmlns:dc="http://purl.org/dc/elements/1.1/" xmlns:dcterms="http://purl.org/dc/terms/" xmlns:atom="http://www.w3.org/2005/Atom"  xmlns:content="http://purl.org/rss/1.0/modules/content/" version="2.0">
  <channel>
    <title><![CDATA[Ara.cat - Alba Flores]]></title>
    <link><![CDATA[https://www.ara.cat/etiquetes/alba-flores/]]></link>
    <description><![CDATA[Ara.cat - Alba Flores]]></description>
    <language><![CDATA[es]]></language>
    <ttl>10</ttl>
    <atom:link href="http://www.ara.cat:443/rss-internal" rel="self" type="application/rss+xml"/>
    <item>
      <title><![CDATA[La predestinació del cognom Flores]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.ara.cat/cultura/cinema/critiques/flores-antonio-predestinacio-cognom-isaki-lacuesta_1_5571481.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p><img src="https://static1.ara.cat/clip/e405749c-3ad8-4af7-ba72-72675edc4eb6_16-9-aspect-ratio_default_0_x1053y291.jpg" /></p><p><em>Flores para Antonio</em> rima en assonant amb un altre documental recent, <a href="https://www.ara.cat/cultura/cinema/critiques/c-tangana-documental-guitarra-flamenca-yerai-cortes_1_5232116.html" target="_blank"><em>La guitarra flamenca de Yerai Cortés</em></a>. Ambdues pel·lícules giren al voltant d’un artista nascut dins de la cultura gitana que decideix fer servir el cinema de no-ficció per investigar i desembolicar tot el teixit de secrets i mentides al voltant de les figures dels seus progenitors. En el cas de l’actriu Alba Flores, concretament, utilitza la càmera (de vegades al davant, d’altres agafant-la ella mateixa) com una eina organitzadora i reveladora: per moltes imatges d’arxiu que hi hagi del seu pare Antonio, el fill de Lola Flores i Antonio González <em>El Pescaílla</em>, no és fàcil fer-se un idea de qui era exactament.</p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Joan Pons]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.ara.cat/cultura/cinema/critiques/flores-antonio-predestinacio-cognom-isaki-lacuesta_1_5571481.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Mon, 24 Nov 2025 11:26:53 +0000]]></pubDate>
      <media:content url="https://static1.ara.cat/clip/e405749c-3ad8-4af7-ba72-72675edc4eb6_16-9-aspect-ratio_default_0_x1053y291.jpg" type="image/jpeg"/>
      <media:title><![CDATA[Alba i Antonio Flores a 'Flores para Antonio']]></media:title>
      <media:thumbnail url="https://static1.ara.cat/clip/e405749c-3ad8-4af7-ba72-72675edc4eb6_16-9-aspect-ratio_default_0_x1053y291.jpg"/>
      <subtitle><![CDATA[Isaki Lacuesta i Elena Molina estrenen el documental 'Flores para Antonio', en què Alba Flores utilitza el cinema per revelar la figura del seu pare]]></subtitle>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA['Te estoy amando locamente', una pel·lícula entre 'Pride' i 'Cuéntame']]></title>
      <link><![CDATA[https://www.ara.cat/cultura/cinema/critiques/estoy-amando-locamente-pelicula-critica_1_4747234.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p><img src="https://static1.ara.cat/clip/4d884cd3-43bb-4d85-ad86-5caefbc066bd_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg" /></p><p>Fa 45 anys, el moviment LGTBI a l’Estat era una quimera, perquè durant la Transició seguia en vigor la Llei sobre perillositat i rehabilitació social, promulgada pel franquisme el 1970 i utilitzada per reprimir l’homosexualitat i altres manifestacions sexoafectives i de gènere. Com <em>La memoria escondida</em>, de José Luis Pecharromán Rubio, i <a href="https://www.ara.cat/cultura/cinema/critiques/gilda-love-ultima-mohicana-transformisme-barceloni-pellicula-cantando-azoteas_1_4419790.html" target="_blank"><em>Cantando en las azoteas</em></a>, d’Enric Ribes, Alejandro Marín també reivindica a <em>Te estoy amando locamente</em> aquest passat de lluites comunes amb la missió de crear memòria, en un moment en què oblidar sembla més perillós que mai. A diferència dels documentals citats, Marín modula el relat històric des de la ficció, perquè la genealogia que proposa pren formes de tragicomèdia familiar a l'explicar-nos la relació de la Reme (una Ana Wagener colpidora) i el seu fill Miguel (Omar Banana). Ens trobem a la Sevilla del 1977 i, tot i que la Reme vol que el Miguel estudiï dret, ell desitja ser artista i viure més obertament la seva orientació sexual. La manera en què Marín incorpora a les tensions familiars i de classe la multiplicitat LGTBI és sens dubte una de les virtuts de la pel·lícula, que sap aprofitar la presència d’uns secundaris verdaderament diversos. Per contra, el film oblida el cinema de la Transició, i en el recorregut per convertir-se en el <em>Pride</em> (Matthew Warchus, 2014) espanyol s’enreda, potser massa, amb els codis de <em>Cuéntame</em>.</p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Paula Arantzazu Ruiz]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.ara.cat/cultura/cinema/critiques/estoy-amando-locamente-pelicula-critica_1_4747234.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Wed, 05 Jul 2023 18:00:14 +0000]]></pubDate>
      <media:content url="https://static1.ara.cat/clip/4d884cd3-43bb-4d85-ad86-5caefbc066bd_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg" type="image/jpeg"/>
      <media:title><![CDATA[Una imatghe de la pel·lícula 'Te estoy amando locamente']]></media:title>
      <media:thumbnail url="https://static1.ara.cat/clip/4d884cd3-43bb-4d85-ad86-5caefbc066bd_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg"/>
      <subtitle><![CDATA[El naixement a Sevilla del moviment LGTBI durant la primera Transició és l’escenari d’una història sobre una mare de classe treballadora i el seu fill homosexual]]></subtitle>
    </item>
  </channel>
</rss>
