Beth Gibbons es balanceja d’esquena al públic. És un animal tímid que no sap on col·locar-se i es fica endins per evitar ocupar massa espai. Podria fins i tot semblar que no és conscient del poder de convocatòria que té el seu nom, indestriable de Portishead, la icònica banda britànica de trip hop dels anys noranta amb la qual es va donar a conèixer. Va ser gràcies a Dummy (1994), l’àlbum debut del trio, que el món va descobrir el poder encisador de Gibbons. Llavors ella en tenia 29, però ja arrossegava una maduresa absorbent que semblava haver viscut molt més.

Diana Krall ja ens havia avisat: ni càmeres, ni mòbils il·luminats, ni sorolls que poguessin trencar una foscor gairebé total. Potser la cantant canadenca pretenia convertir el Palau de Pedralbes en un club de jazz nocturn, amb aquella intimitat de quan ja només queden quatre gats escampats per la barra. Potser volia silenciar l'eufòria col·lectiva que fan esclatar, per força, les grans multituds. Sigui com sigui, el concert que va oferir aquest dijous al festival Les Nits de Barcelona va pecar de massa foscor; d'un cert aire distant que, si bé va reforçar la seva imatge de diva bohèmia, va crear una separació estranya entre la cantant i el públic. A Krall li va costar aixecar un repertori vocalment prou sofisticat, fins al punt que, durant la primera part del concert, els veritables protagonistes van ser el bateria Matt Chamberlain i, sobretot, el contrabaixista Sebastian Steinberg, els dos músics que l'acompanyaven, que van aportar l'actitud swing que li faltava a la cantant.

"Beveu aigua, porteu-vos bé i que Déu us beneeixi". Amb aquests tres consells, Patti Smith va acomiadar divendres a la nit més d'una hora i mitja de concert al Palau de Pedralbes, dins el festival Les Nits de Barcelona. Ja queda lluny l'agressivitat punk dels anys 70. Els ritmes bruscos s'han diluït i ara Smith respira una sobrietat joiosa, més gospeliana que mai. La cantant encara no ha matat el nervi, però no és un nervi furiós, sinó una mena d'hiperactivitat infantil i esmunyedissa, que es propaga fàcilment per l'escenari.

Magnífic concert de The Pretenders en la inauguració de la segona edició del festival Les Nits de Barcelona als jardins de Pedralbes aquest dilluns. Sobretot, per la prodigiosa exhibició d'una Chrissie Hynde, que amb 72 anys està cantant com en els millors temps, i per la versatilitat del guitarrista britànic James Walborne, imprescindible en el grup des del 2008. La New Wave més rockera, la que s'havia covat en nits de punk a Londres a finals dels 70, va dominar en una actuació centrada en els tres primers discos de The Pretenders, que van subministrar la meitat del repertori.

Als jardins del Palau de Pedralbes hi ha centenars de buguenvíl·lies. Buguenvíl·lies roses, com les que evoca la cantant mexicana Natalia Lafourcade a De todas las flores (2022), la cançó que dona títol al seu últim disc. No sempre passa, que el paisatge d’un concert acompanyi directament l’artista. Lafourcade va inaugurar ahir l’auditori del festival Les Nits de Barcelona, al Palau de Pedralbes, davant més de dues mil persones. Semblava fet a mida. “Amb aquest disc he descobert els meus jardins interiors”, va explicar Lafourcade, que va donar les gràcies al públic en català. “Bona nit, Barcelona”, va dir al principi del concert.