"Et porto unes mugroneres perquè amb aquests mugrons que tens no podràs donar bé el pit"; "Si no pots donar el pit no passa res, li portem un biberó"; "La teva llet no l’està alimentant prou, et portem suplements de llet artificial". Aquestes són algunes de les frases que més sent la dona quan està intentant alletar. El que se suposa que ha de ser un moment de calma per poder esbrinar com alimentar amb el propi cos el seu nadó es converteix en un anar i venir de persones que opinen amb la intenció d’ajudar però, al final, sense aturar-se a escoltar i saber què és el que la mare necessita.

Mai hauria dit que la Guàrdia Urbana em perdonaria una multa de trànsit. Però aquella tarda del 10 d’agost em devien veure amb una cara tan desencaixada que l’agent no va tenir cap altra sortida que quadrar-se, dir "passi, passi" i fins i tot tallar el trànsit perquè pogués entrar com un llamp al pàrquing de la Quirón. L’Anna havia trencat aigües mentre jo era al gimnàs. Vaig sortir fent un esprint que ni Usain Bolt en les seves bones èpoques i vam arribar a l’hospital al cap de pocs minuts.

Nova polèmica de Nestlé relacionada amb l'alimentació infantil. Cinquanta anys després que s'iniciés el boicot contra el gegant suís per les seves agressives campanyes contra la llet materna –i favorables a la de fórmula– als països menys desenvolupats, un estudi demostra ara que la companyia inclou alts nivells de sucre en cereals i llet en pols que ven als països pobres. Una pràctica que no aplica a Europa i que, tal com denuncien diversos experts a l'informe, afavoreix l'addicció als dolços i contravé les directrius de l'Organització Mundial de la Salut (OMS) per prevenir l'obesitat i altres malalties cròniques.

Cada cert temps, els nadons necessiten augmentar la producció de llet perquè els seus requeriments nutricionals s’incrementen a mesura que van creixent, segons explica la llevadora Laia Casadevall al seu nou llibre Maternidad consciente (Editorial Vergara). Això comporta més demanda de succió que ocasiona certa irritabilitat al pit, la qual cosa s’anomena crisi de lactància o brot de creixement. L’autora apunta que la demanda augmenta “durant tot el dia, la criatura està més irritable i demandant de pit, tant de dia com de nit”. Tot i això, sabent que les mares lactants fan el pic més elevat de prolactina (l’hormona encarregada de la producció) a la nit, durant les crisis de lactància “és normal que el nadó també ens demandi més durant la nit”. La primera crisi arriba entre les dues i tres setmanes de vida. El nadó vol estar-se al pit sempre, tot i regurgitar.

Fa dues setmanes, la cantant Beth publicava en el seu Instagram que el seu nadó de dos mesos dorm set hores seguides. Això, però, no era cap excepció, ja que, segons explicava, amb els seus dos fills grans va viure exactament el mateix. Deia que no ho explicava per generar "enveja ni ràbia", sinó per mostrar que aquesta altra realitat "també existeix". El seu perfil es va omplir de seguida amb comentaris d’altres mares reconeixent que a elles també els hi passa, però que no gosaven compartir-ho per no generar "mal rotllo" amb altres pares.

"La lactància ha de partir del desig inicial de voler-la fer. És la teva lactància i la teva decisió com a dona", diu Hortènsia Vallverdú, pediatra al CAP Horta (Barcelona), consultora de lactància (IBLC) i acompanyant de grups de suport a la lactància materna. Amb ella resolem els deu dubtes de lactància més freqüents, coincidint amb la Setmana Europea de la Lactància Materna.

“Vaig començar a gaudir de la maternitat quan vaig deixar de donar el pit”. Així de contundent s'expressa l'Anna Viladot, mare de tres fills. Entre un 5 i un 6% de les dones decideixen no donar el pit després de parir, segons dades de l’Associació Catalana de Llevadores, a les quals se sumen les que abandonen perquè no els ha satisfet o no els ha funcionat la lactància materna. Sovint, les que decideixen no donar el pit ni fer la primera presa són mares que han tingut una mala experiència amb el primer fill i no la volen repetir. És el cas de l’Anna. La seva filla tenia només vint dies, però no s’engreixava i malgrat que va provar de treure’s llet, no se n'acabava de sortir. Ho va passar malament perquè sabia que la lactància materna era el millor per al seu nadó i, més que jutjada, creu que es va sentir “autojutjada”. Amb el temps reconeix que potser no va tenir “la paciència que es necessita” ni tampoc l’acompanyament necessari a l’hospital, tampoc per mantenir una lactància mixta. Quan la nena va començar a prendre biberons va començar a créixer i ho va acabar deixant. Tot i això, quan va tenir la segona filla ho va tornar a provar, però s'hi va estar una setmana perquè no volia repetir els records que tenia de la primera lactància. I va ser en el tercer part que va decidir, directament, prendre’s la medicació per inhibir la pujada de la llet i fer lactància artificial des d’un inici.