Al principi de Cremo! (Columna, 2024), la cuinera i escriptora Maria Nicolau (la Garriga, 1982) recorda que, de jove, entenia la cuina com una forma d’artesania, un treball fet amb les mans. Lluny dels catastrofismes que auguren la fi de la cuina catalana, i reivindicant la complexitat i la sofisticació de la cuina del dia a dia, Nicolau s’ha consolidat com una de les veus més rellevants de la divulgació gastronòmica actual. El seu camí vital, però, també passa per un periple per diverses ciutats.

L’última entrevista abans de Nadal és amb una cuinera que ara no cuina de cara al públic i que defensa que el menjar és història, cultura i amor. Aviat farà dos anys que Maria Nicolau (la Garriga, 1982) va deixar els fogons del restaurant Ferrer de Tall, a Vilanova de Sau, per dedicar-se a la divulgació gastronòmica, en conferències, seccions a la ràdio i a la televisió, o escrivint Cremo!, un dels llibres més venuts el 2024. En aquesta conversa, l’escudella i el rostit es barregen amb la Missa del Gall, la migdiada al sofà i les famílies que s’escurcen per dalt i s’eixamplen per baix.

La cuina catalana es pot trobar als restaurants, també és la font d’inspiració per al millor restaurant del món, el Disfrutar, però a les cases no es practica ni es menja perquè hem convertit en àpat quotidià el que hauria de ser excepcional, com és el sushi o el ramen. Encara més, estem desorientats, especialment el públic jove, que acaba deixant-se “seduir per qualsevol cosa, que pot ser merda de gat”, sosté la cuinera Carme Ruscalleda.

Quan la cuinera Maria Nicolau parla de la seva parella a les xarxes socials, s’hi refereix com “el manso” per mantenir-ne l’anonimat i perquè “entra dins l’estereotip de manso d’abans”. Aquesta és la història de com es van conèixer. “Jo vaig arribar a Vilanova de Sau per accident i vaig acabar treballant al bar del poble. Les cuineres ens quedem a la gàbia de les feres i no sortim a veure els clients, però un parell de cops al dia jo sortia a la barra a fer un cafè. No sé si tenia una mena de rellotge interior, però sempre coincidíem. El manso és criat al poble i hi ha viscut tota la vida, té aquesta pinta rústica que tant m’agrada a mi: dos metres d’alçada, corpulent… Te l’imaginaries amb una destral i la camisa de llana arremangada”, explica Nicolau.

El Gremi de Llibreters de Catalunya ha publicat una nova llista de llibres més venuts aquest Sant Jordi. Si dimarts al vespre només mencionaven "la tendència dels llibres més venuts", ara ofereixen una nova versió, amb els cinc títols amb més demanda durant tota la jornada d'ahir i en les mateixes categories: ficció en català, ficció en castellà, no-ficció en català, no-ficció en castellà, literatura infantil i juvenil en català i en castellà. Una de les principals novetats d'aquesta nova llista és l'entrada, al cinquè lloc, de La germandat de l'àngel caigut, de Jaume Clotet, la desaparició de Blackwater, de Michael McDowell –tant en català com en castellà– i l'entrada de la novel·la El niño, de Fernando Aramburu, a la categoria de ficció en castellà. Dilluns 29 d'abril, el Gremi de Llibreters de Catalunya farà pública la llista definitiva un cop s'hagin incorporat al sistema les vendes de les parades al carrer. Les llistes s'ampliaran a deu títols per categoria.

El músic i escriptor Ramon Gener ha començat aquest Sant Jordi signant a tot drap a la parada de la llibreria Ona exemplars del seu debut en la ficció, Història d'un piano. Només porta un boli Bic nou, i a aquest ritme potser n'haurà de comprar un altre abans que s'acabi la jornada. El premi Ramon Llull i el reconeixement que Gener ha assolit a la televisió i als teatres són un imant per als lectors. Així i tot, s'esforça a dedicar-los una mica més de temps per poder-los fer una dedicatòria més personalitzada. L’Emili i la Marta li han demanat que els signés quatre exemplars d’Història d’un piano, un per a ells i tres per regalar. Un serà per a la professora de piano de l’Emili. "Tots som amants de la música", diu la Marta. Ella encara no l’ha llegit, però l’Emili li ha dit que al llibre hi apareix una de les seves peces favorites, el Nocturn núm. 10, de Frederic Chopin. A més, l’Emili i Gener s’han retrobat avui després de vint anys. "És un llibre embriagant", deia l’Emili.

La cuinera Maria Nicolau publica el llibre Cremo! a l’editorial Columna. La notícia és el nou llibre de la cuinera que es va fer coneguda el 2022 arran del llibre Cuina o barbàrie, publicat a Ara llibres, i també el fet que en dos anys es podria dir que la seva vida professional ha canviat del tot. Per començar, ja no treballa com a cuinera en cap restaurant, sinó que té seccions fixes a diversos mitjans de comunicació, com TV3, Catalunya Ràdio i El País. Per continuar, perquè el seu segon llibre, que es tracta d’unes memòries personals amb explicacions d’algunes receptes, ha provocat “una subhasta a l’americana” entre les editorials, tal com ella ho explica. És a dir, ella ha triat l’editorial que més bé valorava econòmicament el seu llibre, i la xifra que li han pagat és proporcional a les grans expectatives que estan dipositades en el seu nou llibre de cara a Sant Jordi.

La cuinera Maria Nicolau va néixer en una família de classe obrera de la Garriga (Vallès Oriental), on els pares sempre han estat assalariats, amb l'excepció de la temporada en què la mare va tenir una petita botiga. "Ens vam menjar les grans crisis del país", afirma. La xef recorda especialment com van viure la recessió postolímpica, quan tothom a casa seva es va quedar a l'atur: "Pagar les factures sempre ha estat molt present, hem menjat segons el que teníem". Com a moltes llars de classe treballadora, el menú setmanal era nutritiu, però rudimentari. El rap no el va tastar fins que va marxar de casa i la vedella només apareixia ocasionalment. "Si menjàvem carn era pollastre o llom i el peix eren maires", diu Nicolau.

La cuinera Maria Nicolau (la Garriga, 1982) ho té claríssim: recomana Bons averanys, de Terry Pratchett i Neil Gaiman, "i en general tota la col·lecció que edita Mai Més de la meravellosa obra de Pratchett traduïda al català". I ja hi intuïm un nivell de devoció important per l'autor anglès, que de seguida corrobora: "Pratchett és un virtuós de la imaginació i de la ironia fina, dels colors, de la crítica social i de la classe de sentit de l'humor que fa venir ganes de viure i riure i viure aventures", diu amb entusiasme.