Quan vaig veure la primera entrega d’Insidious, un dels pensaments que em va venir al cap entre ensurt i ensurt va ser que, si algun dia era pare, aquesta pel·lícula podia ser una bona candidata a ser el primer film de terror per veure amb la meva prole: carregada de calfreds genuïns però no excessivament violenta i amb una concepció lúdica del fantàstic que endolcia la píndola de l’horror sense rebaixar el material per als malsons iniciàtics. Ha passat més d’una dècada i, tot i que ara soc membre de l’AFA i estic en un grup escolar de WhatsApp que treu fum, la meva filla encara és massa petita per fer-li passar el tràngol. El retorn de la saga amb Insidious. La puerta roja, però, em fa pensar que no devia ser l’únic que va detectar el relleu del vincle paternofilial en la història creada per James Wan i Leigh Whannell.