Per als homes el procés de convertir-se en pares és una transformació profunda, carregada d'oportunitats. Estudis recents demostren que els pares que mantenen un contacte íntim i perllongat amb nadons experimenten augments d'hormones lligades a l'atenció i al vincle, com l'oxitocina i la prolactina. I també mostren transformacions cerebrals.

En el seu recent informe sobre la salut mental de pares i mares, el llavors cirurgià general dels Estats Units, el metge Vivek H. Murthy, va dir en veu alta el que molts progenitors només havien admès amb la boca petita: ser pares avui dia és massa dur i estressant. Per descomptat, sempre hi ha hagut preocupacions pel benestar de les famílies. I encara que algunes de les pors dels pares actuals són més noves (telèfons mòbils, xarxes, drogues), els pares sempre s'han preocupat pels seus fills.

Després de seguir-se mútuament a Instagram, on compartien contingut similar sobre la maternitat, van quedar un dia per fer un cafè. Era l’any 2019. Des de llavors són amigues i col·laboradores i juntes han parit el pòdcast La vida secreta de las madres, que omple teatres quan va de gira, demostrant que es pot fer contingut d’èxit parlant de maternitats: "Nosaltres ja ho sabíem, que funcionaria, era la resta de gent que ho dubtava. Se n’ha de parlar encara que ens facin creure que no, que és de nínxol, però és mentida", reivindiquen.

“No havia vist mai donar el pit quan el vaig donar jo per primera vegada”, explica Queralt Santacreu. “Totes les primeres vegades eren una novetat”, afegeix. La Queralt és mare de dos nens, el gran de 5 anys i el petit de 2 i, com en moltes famílies, l’arribada del primer fill els va agafar desprevinguts i poc preparats, i amb el segon es van desbordar. L'entrada del primer fill a l'escola bressol els va enganxar en l’època covid i amb les restriccions es trobaven que sabien molt poc què passava dins les aules. En canvi, amb el segon han pogut entrar-hi. “No cal imaginar com interactuen els infants, ni els materials que utilitzen, ho podem veure”, explica la Queralt. Aquesta diferència li ha fet comprovar que el vincle amb les professionals i, sobretot, l’accés a informació dona recursos per poder atendre les necessitats de les famílies que descobreixen un món nou. “Vivim molt d’esquena a la infància”, reconeix la Queralt. Les professionals de l’escola bressol, doncs, van ser de gran ajuda perquè els van donar el suport i els recursos que necessitaven.

Després de publicar més de 200.000 exemplars del conegut conte El fil invisible, del qual al novembre s'estrenarà la versió musical al Teatre Goya, la consultora de criança conscient i autora Míriam Tirado torna amb un nou conte il·lustrat per Núria Aparicio, Els mil colors del fil invisible. També acaba de publicar amb Joan Turu Jo primer!, que ha sigut un dels llibres més venuts aquest Sant Jordi, i al mes de maig publica el quart número de la col·lecció Goa. L’entrevistem per parlar del repte de la criança conscient en la nostra societat, del valor que tenen els contes infantils en el creixement personal dels adults i de la importància de generar espais per verbalitzar i acompanyar les emocions dels nostres infants.

Avui al 'Ho faig com puc' del Criatures volem saber com han de ser les sabates que comprem pels nostres fills. Què hem de tenir en compte? Quina talla és la correcte? Què vol dir calçat respectuós? Són preguntes que responem amb la podòloga pediàtrica, Neus Moya.

Si hi ha una època de l’any remoguda per a tothom, aquesta és Nadal, que ens transporta a l’infant que vam ser, a un munt d’experiències viscudes i a moltes emocions de les quals, sovint, ni tan sols som conscients. Justament per totes les emocions que se’ns desperten (tant si Nadal ens agrada molt com si no), aquests dies a vegades no són gens fàcils de viure. Trobades amb la família, emocions dels infants que els desborden, sobreestimulació, i un llarg etcètera que fa que, si no ho gestionem bé, acabem les festes desitjant desaparèixer en una illa deserta.

Eva Millet acaba de publicar el seu últim llibre, 'Mares mamíferes', en el qual aborda la criança amb aferrament, natural o respectuosa. Amb ella ens preguntem si aquest mètode afegeix o no pressió a l'hora de criar els fills. El 2016, Millet acabava de publicar el llibre 'Hiperpaternitat', i ja reflexionava sobre com havíem passat de tenir fills "mobles", als quals fèiem poc cas, a posar-los en un altar. De la criança respectuosa en parlem a 'Ho faig com puc', amb les coordinadores del 'Criatures', Lara Bonilla i Elisabeth Escriche.

De tant en tant llegeixo articles en els quals es parla d’un estil de criança més conscient, més respectuós i, a vegades, m’endinso una estona a llegir-ne els comentaris, però confessaré que sempre acaba sent una mala idea fer-ho. M’explico. Per una banda m’entristeix enormement veure com, en el món digital, moltes persones es permeten unes faltes de respecte que, de ben segur, no es permetrien si tinguessin al davant la persona que ha escrit l’article o la persona entrevistada.

A moltes cases els matins dels dies feiners són força caòtics. Costa que els fills es llevin, esmorzin i es vesteixin sense discussions. El “farem tard” o el “va, corre, que ja hauríem de ser fora” es tradueixen tot sovint en nervis i fins i tot crits. Un gest tan simple com deixar triar entre només dues mudes i preparar-ho el dia abans pot fer canviar aquestes dinàmiques. A més és una manera respectuosa de tractar els fills. Aquest és només un exemple de la criança positiva (o responsiva) que ha existit sempre però que darrerament va guanyant terreny. Es basa, principalment, en apostar per crear vincle en lloc de castigar i deixar enrere “l’antiga manera d’educar a partir de càstigs i cops”. Així ho explica Sílvia Blanch, vicedegana de pràctiques i secretària de la Facultat de Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), que situa el naixement d’aquest enfocament de criança en el Positive Parenting Programm, un programa australià per acompanyar famílies que s’ha anat adaptant fins a donar lloc a la criança positiva i responsiva.