D’acord, ho admeto: la nostàlgia ens fa mirar enrere amb tendència a la idealització. La infància és –ja se sap– el paradís perdut que enyorem tota la vida. Això no vol dir, en absolut, que cualquier tiempo pasado fue mejor, frase especialment certa per als que vam ser nens petits durant el franquisme. 

La nostàlgia és un sentiment profundament humà, i universal. Pràcticament tots i totes tenim nostàlgia en algun moment de la nostra vida. És inevitable: a mesura que passa el temps, nosaltres canviem. I també canvien les persones que ens envolten i els llocs que habitem. De vegades són canvis lents i només es fan evidents quan un dia mires enrere i et sorprens enyorant un món que ja no existeix. De vegades mirar enrere pot ser reconfortant. Altres vegades fa més mal. Sobretot quan els canvis són sobtats i el teu món s'ensorra de cop i volta.

Fa un parell de setmanes vam presentar la meva primera novel·la al teatre principal de Ljubljana, Eslovènia. També va venir la televisió nacional a entrevistar-me. Situació: hi ha dos milions d’eslovens al món, la meitat parla la llengua, però tenen unes institucions fortes, un estat que els recull i una història que els protegeix. Ho dic a la presentació, el públic m’escolta, és el meu moment Pau Casals, penso, riuen quan dic que el català és una llengua fràgil, no ho entenen, si ens multipliqueu en parlants, repliquen, ho sé, ho sé, els responc, és que no és això, és una altra cosa, espereu: és aquest desplegament, la portada d’un autor català impresa pels carrers de la ciutat, la fortalesa que es mesura en autoestima, l’energia que té qui no ha de defensar-se ni emparar-se ni encomanar-se a la sort. Pau Casals mode off. Última ploradeta: em demana que li signi el llibre una noia bosniana musulmana que aprèn català a la universitat perquè sí, just imagine què arribo a sentir. ¿És aquest arravatament per dins el que significa sentir-se part d’un lloc? ¿És aquesta mena d’emoció el que vol dir formar part d’una comunitat? ¿És aquest trobar-te amb algú que se t’assembla lluny de casa el que representa tenir-ne una?

Pocs de vosaltres ignoreu la primera frase de Cien años de soledad. Alguns potser us la sabeu de memòria i tot. És única, és magistral, per dos sintagmes: pelotón de fusilamiento i conocer el hielo. Així comença el llibre, amb el coronel Aureliano Buendía “molts anys després”, davant l’escamot d’afusellament, recordant “aquella tarda remota” en què son pare el va dur a “conèixer el gel”.