Suïssa és cèlebre per permetre que la ciutadania determini el rumb del país a través de la democràcia directa. Ha sotmès a referèndum des de qüestions socials com el matrimoni igualitari fins a debats econòmics com la renda bàsica. Ara, el país s'enfronta a una altra votació transcendental: decidir si limita per llei la població a 10 milions d'habitants. Aquesta iniciativa, batejada "No a una Suïssa de 10 milions" i proposada per l'extrema dreta del Partit Popular Suís, serà referendada el 14 de juny, segons va anunciar el govern dimecres.

Tots els sondejos donen la victòria al candidat socialista en les eleccions presidencials d'aquest diumenge a Portugal, però a la pràctica, André Ventura, el líder de l'extrema dreta portuguesa, té entre mans convertir la derrota en el seu millor momentum. D'alguna manera, el president de Chega i cap de l'oposició, ja ha guanyat. Primer perquè el 19 de gener ja va fer història i va aconseguir forçar una segona volta electoral en unes presidencials per primer cop des del 1986. I segon perquè ha posat sobre la taula una dicotomia que ja secunda un de cada quatre els electors portuguesos –que poden créixer fins a un terç a partir de diumenge–. S'ha abraçat el debat, també des dels mitjans, de si cal continuar amb el sistema democràtic nascut fa cinquanta anys amb la Revolució dels Clavells o impulsar una "quarta república". És "el canvi més gran en el sistema polític portuguès des del 25 d'abril" del 1974, en paraules del mateix Ventura.

Salomé Saqué (1995, Lagny-sur-Marne, França) és la periodista francesa més influent a les xarxes socials, segons la classificació del prestigiós Reuters Institute for the Study of Journalism del 2024. Especialitzada en drets socials, feminisme i política internacional, des del 2021 és membre del mitjà de comunicació independent Blast, on dirigeix la secció d'economia. És autora de Sois jeune et tais-toi [Sigues jove i calla] (Payot, 2023) i Resistir (2025), un assaig sobre l'auge de l'extrema dreta que s'ha convertit en un fenomen editorial a França i que ara publica en castellà Plataforma Editorial.

¿La socialdemocràcia només és avui un simple epígon obsolescent dels vells i bons temps de la reconstrucció d'Europa després de la Segona Guerra Mundial? Expressada així, la pregunta té un component provocador, però en el fons és lícita. A les anàlisis sobre el cada cop més clar ascens de l'extrema dreta arreu d'Occident (la resta del món funciona ara mateix amb unes altres contraposicions ideològiques) s'oculta púdicament la fallida d'una socialdemocràcia que ja no reivindiquen de manera explícita ni els mateixos socialdemòcrates. Hi ha paraules in i paraules out, i aquesta n'és una: només cal pensar en el llenguatge del president de la Generalitat de Catalunya o en el del govern espanyol. Ni Illa ni Sánchez fan servir el mot de forma habitual. Denostada amb el nas arrufat per l'esquerra paròdica que creu que el benestar és una capitulació d'ideals moralment més elevats, i vexada també pels ultres que han transformat el ressentiment en programa polític i la desmemòria històrica en estratègia a llarg termini, la socialdemocràcia passa per un dels seus pitjors moments. Sembla que per a molta gent la socialdemocràcia és un projecte polític exhaurit, una cosa d'altres temps incompatible amb la depauperació de la classe mitjana. Fins i tot hi ha qui li encoloma una part substancial de responsabilitats de la crisi de 2007/2008, en haver apostat per un endeutament públic constant i sense límits: una mena de segona bombolla paral·lela a la de determinats sectors productius privats.

A mesura que les extremes dretes s'expandeixen electoralment i ocupen (o és previsible que ocupin) espais de poder, generen també adhesions i simpatitzants. És lògic i també ho podem veure reflectit en el mirall de la història: fa cent anys, els feixismes també van passar de ser moviments minoritaris i extremistes a ser acceptats, secundats i aplaudits per sectors ben amplis de la població. Ara succeeix el mateix. El cas més destacat de blanquejament d'una figura ultradretana l'ha representat a Europa, fins ara, la premier italiana Giorgia Meloni, racista, supremacista, aliada de govern amb la Lliga de Salvini i admiradora declarada de Mussolini, però tanmateix aplaudida per Ursula von der Leyen i per la Comissió Europea com a impulsora d'una política d'immigració tan avançada com tancar els immigrants en centres de detenció a Albània. Meloni representa la ultradreta “raonable”, amb la qual se suposa que és possible treballar i avançar. Un flotador necessari per als poders polítics, econòmics i financers més immobilistes, i per a seguidors de MAGAs, MEGAs i derivats.

Els ministres del govern de Finlàndia han rebut una formació per combatre les seves actituds i els seus comentaris racistes que han agitat el país. Des de la formació del govern, fa tres anys, l’executiu ha estat sacsejat per diversos episodis que han posat en evidència l’actitud racista dels ministres que formen part del Partit dels Finlandesos. La formació populista d’ultradreta va entrar amb més pes que mai a l’executiu l'any 2023, ocupant set de les dinou carteres del govern, que està format juntament amb el Partit de Coalició Nacional (conservadors) i dues formacions més petites.

El líder del partit d'extrema dreta portuguès Chega, André Ventura, continua sumant suports i consolida la seva força al panorama polític lusità. El vot clau dels residents a l'estranger ha convertit el seu partit en la segona força més votada al Parlament, per davant dels socialistes, i això el situa com el nou cap de l'oposició. A Portugal no hi ha un reglament que estableixi quines funcions té aquesta figura, però a la pràctica Ventura podria esdevenir un interlocutor clau del primer ministre en qüestions d’estat, com els nomenaments als òrgans de control o la política exterior.

Romania aposta per la Unió Europea i Brussel·les respira alleugerida. El candidat prooccidental Nicusor Dan, alcalde de Bucarest des del 2020, serà el nou president del país després que hagi aconseguit el 53,99% dels vots en la segona volta de les eleccions, celebrada aquest diumenge. L'aspirant de l'extrema dreta, el populista George Simion, ha quedat molt lluny, a quasi 900.000 vots: ha obtingut el 46,01% dels sufragis. La participació en aquesta segona volta s'ha enfilat fins al 64,5%, mentre que en la primera només va arribar al 53%.

De Varsòvia a Lisboa, passant per Bucarest, milions d’europeus estan cridats aquest diumenge a les urnes per decidir el rumb polític de Romania, Polònia i Portugal. Aquest superdiumenge electoral se celebra enmig de fortes tensions geopolítiques, comercials i econòmiques al continent, a causa de l'amenaça russa i de la guerra comercial declarada pel president dels Estats Units, Donald Trump. Brussel·les es manté a l'espera, sobretot de saber si Bucarest farà un gir cap a l’extrema dreta.

Sigui per part de rivals o d’afins, no és estrany aplicar sovint l’etiqueta d’“extrema dreta” per referir-se a uns actors polítics concrets. Una etiqueta que de vegades remet a una idea prou estesa: que la família de l’extrema dreta europea és un cos homogeni, sense fissures, i que les possibles diferències que hi pot haver entre els diferents membres és més una qüestió d’accents que no de llengua. En efecte, els partits de dreta populista radical, el nom que s’acostuma a utilitzar en ambients acadèmics per referir-se a aquests partits, solen compartir certes característiques concretes, però també tenen punts importants que els diferencien.

En un dels moments claus de la tercera part d'El Padrí (1990), de Francis Ford Coppola, el cardenal Lamberto pronuncia una frase que, si fa no fa, resumeix el debat a què s'enfronta el Vaticà cada cop que mor l'ocupant de la cadira de Sant Pere. "This pope has very different ideas. He’s going to clean house" ("Aquest papa té unes idees molt diferents. Té la intenció de posar ordre i netejar la casa").

Nova York. Una dona amb un vestit negre puja a l’escenari. Polítics, empresaris i les elits de la política exterior de Washington aplaudeixen. Amb un gran somriure, el magnat Elon Musk li dona un trofeu. És el Global Citizen Award del think tank Atlantic Council. El premi s'entrega a figures internacionals que representen els valors transatlàntics, de defensa de l’OTAN i de l’ordre mundial liderat per Washington. També, en principi, els promotors del model de democràcia liberal. La dona del vestit negre, la “ciutadana global” i promotora de l’atlantisme d’aquest any, és la primera ministra italiana, Giorgia Meloni.

Herbert Kickl no és tan carismàtic com l'històric dirigent ultradretà austríac Jörg Haider, però ha aconseguit segellar una victòria històrica per al Partit de la Llibertat (FPÖ), només tres anys després de prendre les regnes d'aquest partit d'extrema dreta. L'FPÖ, fundat per exnazis el 1959, ha guanyat les legislatives de diumenge amb el 28,8% dels vots, per davant dels dos grans partits tradicionals del país: el democristià Partit Popular Austríac (ÖVP) i el Partit Socialdemòcrata (SPÖ), que han obtingut el 26,3% i el 21,1%, respectivament.

L’èxit d’aquesta nit de l’extrema dreta a Àustria està basat en el disc ratllat que explota a tot el món, que és la immigració. Bé, per ser precisos, el que explota és la por a la immigració.

La victòria de l'extremista FPÖ a les eleccions austríaques, encara que tingui poques possibilitats de governar, envia un missatge molt preocupant a Europa, on les formacions d'extrema dreta antiimmigració no fan més que millorar els seus resultats comicis darrere comicis. En aquest cas, a més, la cara visible del partit, Herbert Kickl, és algú que no amaga la seva simpatia pel líder rus Vladímir Putin i demana que s'aturi l'ajuda militar a Ucraïna (que és el mateix que posar una catifa vermella als russos cap a Kíiv). En el passat, a més, Kickl havia estat condescendent amb el nazisme i la seva oratòria és inflamada i tendent a l'astracanada. No és, per tant, un llop amb pell de xai, sinó directament un llop.

Al land agrícola que envolta Berlín, Brandenburg, està sota una doble alerta: per l'amenaça de desbordament del riu Oder i perquè l'extrema dreta pot guanyar les eleccions del parlament regional. Si les enquestes es confirmen, Alternativa per a Alemanya (AfD) aconseguirà una segona victòria regional, després del triomf a Turíngia, un altre land de l'antiga Alemanya de l'Est.

En la vigília de la festa nacional comencem subratllant dues notícies que ens toquen més de la vora del que no sembla:

El discurs sobre refugiats i migrants a Alemanya va fer un gir fa una setmana després que un jove sirià a qui s'havia denegat l'asil causés tres morts en una festa pública. A les portes d'unes eleccions clau a l'est del país, on l'extrema dreta preveu molt bons resultats, l'atemptat de Solingen ha endurit el to de la resta de partits en la recta final de campanya. El govern d'Olaf Scholz ja ha anunciat una bateria de mesures i ha reprès les deportacions de refugiats a l'Afganistan dels talibans.

Consolidació. Marine Le Pen ha tastat els límits –per ara– de la seva reconversió. L’extrema dreta de Reagrupament Nacional, vestida d’agenda social, encara fa por a una gran majoria de francesos. Però la força parlamentària dels lepenistes a l’Assemblea ha assolit un màxim històric. L'extrema dreta i els seus aliats han guanyat terreny de manera constant durant l'última dècada: la seva base electoral s’ha ampliat entre les dones, els treballadors qualificats i la gent gran, i han passat de ser un vot de càstig a recollir un vot de confiança. Insuficient, però indiscutiblement fort. El 2012 van entrar a l’Assemblea amb només dos escons. Diumenge en van consolidar 143.

L'onada d'extrema dreta i populista que el cap de setmana passat va sacsejar França i Alemanya a les eleccions europees, té també un reflex al Regne Unit, on el 4 de juliol se celebren els comicis a la Cambra dels Comuns. Per primera vegada des que el 23 de maig el primer ministre Rishi Sunak va convocar per sorpresa els britànics a les urnes, una enquesta situav aquest divendres el Partit Reformista un punt per davant dels conservadors. El lidera el xenòfob Nigel Farage, d'extrema dreta, populista, d'inspiració trumpista i llibertari, que mira més al passat que no pas al futur.