L’estiu és contradictori. Per un cantó, la calor esgota, el sol crema i el vestuari acaba sent una dubtosa combinació de xancletes, samarretes i pantalons pirata. L’ambient que ens aclapara ens desdibuixa. I per una altra, és el temps en què, deslliurats de la roda frenètica de cada dia, l’estat d’ànim té l’oportunitat d’asserenar-se fins a fer-se receptiu a la bellesa d’un vers, d’una posta de sol, d’una esgarrifança de màniga llarga quan fresqueja al capvespre o de la fiblada pel record sobtat d’altres estius de la nostra vida. L’estiu viu entre l’excés sense gràcia i la gràcia de viure sense presses.