L’Enric Botí és cec, però recorda a la perfecció la cara de la seva dona, la Carme. “Recordo molt el seu somriure, i els clotets de les galtes”. Quan la va conèixer, l’any 1993, encara hi veia. Van coincidir en una l’escola, ell feia tasques de secretaria i administració i ella era la mestra nova. “Jo tenia 23 anys i retinosi pigmentària, una malaltia que comporta ceguesa progressiva”, explica Botí. A l’escola van començar a coincidir a la guàrdia del pati, vigilant els nens. “Aquell quart d’hora passava com si fos un minut, jo només volia que arribessin tres quarts de tres per trobar-me amb la mestra nova”, fa Botí. Un dia li va demanar el telèfon i ella li va allargar una targeta que guardava al llibre que llegia. “La targeta feia olor de colònia”, recorda.