El milió d'euros del primer premi Aena de Narrativa Hispanoamericana ha estat, finalment, per al llibre de relats torbadors i distòpics El buen mal, de l'autora argentina Samanta Schweblin, publicat per Seix Barral. El guardó, més ben dotat que el Nobel de literatura i que iguala el premi Planeta, ha estat la cirereta d'una gala tant fastuosa com extravagant celebrada al Museu Marítim de Barcelona amb cinc performances en directe basades en cada llibre finalista i amb la majoria d'assistents vestits "amb elegància relaxada", segons exigia la invitació.

Sonen els primers acords del Last Christmas de Wham! i els gairebé 1.000 assistents ocupen les 90 taules que omplen la sala principal del Museu Marítim de Barcelona. Només uns minuts després, la llum esdevé tènue i unes ballarines il·luminades es passegen entre les taules mentre una coral entona l'Himne dels pirates del musical Mar i cel. Amb aquesta melodia tan apropiada per a l'espai, s'inicia el IV Sopar Solidari de Nadal d'Ametller Origen amb un objectiu clar: recaptar fons per una causa solidària. Aquest any l'entitat ha aconseguit aplegar 80.500 euros per a l’Hospital Sant Joan de Déu, concretament per al projecte SJD Pediatric Cancer Center Barcelona. 

El diumenge 12 de novembre Fede Norman va arribar amb el seu petit veler al port de Saint-François, a l'illa de Guadalupe, al Carib. A terra, l'esperava un mar d'aplaudiments. A l'esquena hi deixava una aventura que recordarà tota la vida: haver travessat l'Atlàntic en solitari, a bord d'un veler de tipus mini. Va relligar La Palma de Gran Canària i l'illa francesa d'ultramar tan sols en 15 dies, 4 hores, 58 minuts i 47 segons. El cronòmetre no només li va servir per certificar una proesa personal, sinó que també el va situar a la merescuda quinzena posició de la segona etapa de la Mini Transat, una de les regates transatlàntiques en solitari més mítiques del món, reservada per a velers de només 6,5 metres d'eslora.

Em sorprèn que l’expressió "A les galeres!" encara continuï vigent, i això que fa segles les galeres no solquen el Mediterrani. Remar a les galeres ha estat una de les pitjors feines de la història. Es menjava i es dormia al mateix lloc on es remava. Sempre s’estava encadenat, de dia i de nit, tant si feia tempesta com un sol abrusador. Així, calia esmerçar-se a remar bé: si el vaixell naufragava, tots els remers anaven directament al fons del mar. "Feien les seves necessitats sense moure’s del lloc. Ningú no les netejava durant la travessia, que durava dies i dies. Per exemple, la de Barcelona a Alexandria acostumava a tardar unes dues setmanes. Es deia que, abans de veure-les, se sabia que arribaven les galeres per la pudor que se sentia", em diu Pere Izquierdo, cap de l’Àrea de Gestió de les Col·leccions i del Coneixement del Museu Marítim de Barcelona. "Vols dir que no és exagerat, això?". "Si el vaixell era a prop i no es veia, perquè era de nit, feia boira o perquè el tapava algun accident geogràfic i el vent bufava cap a terra, pot molt ben ser que fos veritat", argumenta en Pere.

Encara avui, en determinades zones portuàries hi ha algunes pedres que no són autòctones, sinó de terres llunyanes. Són pedres transportades fa temps per vaixells de mercaderies que duien la càrrega d’un port a un altre, i, en tornar a l’origen, si no tenien res a dur, buscaven alguna càrrega per no perdre estabilitat: el llast era imprescindible, i el més normal era fer-lo amb pedres o sacs de sorra. Això explica, per exemple, el fet que les muralles de Sitges siguin de pedra de Montjuïc i no pas del Garraf: els vaixells traginaven vi del Garraf i del Penedès cap a Barcelona, i, de tornada, esclar, tot i ser aquest un viatge curt, no anaven buits, sinó carregats de pedra de la gran ciutat.