El 16 de desembre del 2005 a la matinada, tres joves de Sarrià-Sant Gervasi van cremar viva una dona que dormia en un caixer automàtic del carrer Guillem Tell. Prèviament, els agressors –que tenien 18 i 16 anys– havien assetjat i insultat Rosario Endrinal, que tipa d'ells es va tancar en aquell petit espai creient que era segur. Però el menor d'edat la va enganyar perquè li obrís la porta i, per sorpresa, els dos altres nois li van llançar a sobre líquid dissolvent que havien trobat en unes obres properes i li van calar foc.

L'edatisme, la discriminació d'algú pel sol fet de ser més o menys gran, és un problema real. Per això hi dediquem el dossier d'aquest cap de setmana. Expliquem què és i com afecta, amb testimonis que han patit o pateixen aquesta discriminació i la veu d'experts que l'analitzen. A més, us oferim un glossari amb els termes específics d'aquest fenomen i el testimoni d'un cas sorprenent que va acabar als tribunals.

L'Ajuntament de Barcelona ha demanat aquest divendres disculpes per la crisi generada per un espectacle contra la discriminació de raça, gènere, origen i classe que discriminava el català i els seus parlants. Aquesta paradoxa es va donar dimarts, per acabar-ho d'adobar, en la presentació de l'Informe de l’Observatori de les Discriminacions de Barcelona 2024, en què es feia palès que el racisme, el gènere, la salut, l'orientació LGTBIQ+ i, en cinquè lloc, la llengua catalana són els principals motius de discriminació. En un acte públic celebrat per l'Ajuntament es va deixar espai a la companyia amateur Teatro Sin Papeles, formada per dones migrants d'origen llatinoamericà, perquè representés un fragment del seu espectacle Esas latinas. Va resultar que el fragment ridiculitzava els catalanoparlants i denunciava –en castellà– situacions com que els metges parlin català, que a les feines es demani la llengua del país o que als espais d'acollida es faci servir el català. També el fet que no les fitxin tot i haver cursat "el nivell C2 de català" perquè no són nadiues.

Quan Carmen Poch va entrar per primer cop per la porta d’Alba, l’associació per a l’ajuda de persones amb albinisme, recorda que va sentir l’emoció de trobar-se “entre iguals”, perquè durant tota la vida s’havia sentit diferent. Contràriament, en aquell espai l’estranya era la seva filla, que l’acompanyava i que no té aquesta condició. “Ens assemblem tots molt”, diu rient. De fet, a Europa i a Amèrica l’albinisme té una prevalença molt baixa, d’una persona per cada 17.000. Seguint aquesta proporció, a Catalunya n’hi hauria mig miler. A l’altre extrem hi ha l'Àfrica, on la prevalença és d'una persona per cada 5.000 habitants.

A punt d'entrar al mercat, Lluïsa García diu que té una "agenda de ministra": recollir els nets i fer-los el dinar, netejar la cuina, anar a nedar una hora a la piscina i fer el sopar per a ella, el seu marit i una de les tres filles. Als 75 anys, la Lluïsa manté una vida activa i autònoma, però es lamenta que "per ser vella" sovint la tracten "com una nena". Desconeix el terme edatisme, però el que ens explica coincideix a la perfecció amb la definició recollida per l'Organització Mundial de la Salut (OMS): discriminació per raó d'edat. I segurament, entre les dones encara és un comportament més pronunciat. I qui la discrimina? La Lluïsa es para un moment a pensar i assenyala que les filles "sovint" la tracten com si fos "menys" i també "fan i desfan" sense tenir-la en compte en qüestions que l'afecten directament. "És com si la truita s'hagués girat i ara som els fills dels nostres fills", afegeix Susana Pous, de 70 anys i amb dos fills per sobre dels 40 que tenen família pròpia, però s'organitzen "comptant" amb la feina dels avis. 

Quan ara fa un any Marta Margarit va explicar a la feina que s’estava recuperant d’una forta depressió que l’havia fet ingressar, poc es podia imaginar que tres setmanes després la farien fora. Diu que no hi va haver cap preavís, ni cap conflicte ni problema anterior. Només un no ets tu, som nosaltres, perquè “no es veien capaços de gestionar la situació", no perquè dubtessin de la seva vàlua. Actriu i productora teatral, Margarit estava assajant una obra que ella ja havia interpretat, i s'havia pres el contracte “com un al·licient” per acabar de fer net, rememora ara, convertida en una activista d’Obertament, una entitat que lluita contra els estigmes que arrosseguen les persones que conviuen amb algun problema de salut mental. Un dels àmbits on els trastorns encara no han sortit de l’armari és el laboral. De fet, el pas que va fer Margarit d’exposar els seus antecedents és minoritari, ja que el 90% l’oculten, segons les dades del primer informe sobre l’estigma a les empreses catalanes que ha publicat Obertament.