Fa uns anys, vaig anar a sopar amb la família a Peralada. Havíem passat el dia a la mar i veníem amb una fam de llop. Quan arribàrem, va començar una tronada d’estiu tan forta que l’aiguat ens va tenir refugiats una bona estona a dins del cotxe, cosa que va aguditzar encara més la gana. Quan per fi vàrem poder eixir, la tempesta havia trencat un brot d’una clavellina d’aire que creixia en un balcó, com una mena de gruixuda granera de bruixa. El vaig agafar i me’l vaig emportar, com a record: els havia vist a Castelló d’Empúries, i una amable castellonina m’havia explicat que aquella planta vivia de l’aire. Però que sols tenia un requisit, necessitava ferro, i era bo que cresquera sobre els vells balcons, com més escrostonats millor.