La crisi dels grans relats i l’omnipresència de la ideologia del “jo fort i competent” han convertit la subjectivitat contemporània en un camp de mines –o en un gruyère, segons com es miri–. L’individu angoixat per una constant pressió autoproductiva ja no sap què fer, ni quan ni com. Ha inventat algunes cosetes per passar l’estona, per exemple els “projectes de vida” (com si la vida es pogués planificar a l’estil de què comprarem al supermercat el mes vinent). Hi ha qui fa llistes de coses que vol fer a la vida –visitar un paintball, anar en globus, llançar-se en parapent– i les va complint una per una. Hi ha qui penja un task list amb els imants de la nevera. El va ratllant quan obre la porta per agafar la llet i tallar el cafè de bon matí. Altres busquen un fil d’Ariadna que els faci sortir del laberint, sense saber que la sortida no s’enfila tan fàcilment. El fonamentalisme com un retorn patològic a la tradició intenta sobreviure a l’existència foradada d’un temps de tutorials, on es prem un botó com si fos el súmmum. Tothom fa bonament el que pot: però està obligat a més.