Llegíem a l’ARA que tanca el Milano Jazz Club, el preciós local de la ronda Universitat on, a part de poder-hi prendre còctels, que formen part de la cultura de qualsevol ciutat interessant, també s’hi podia escoltar música en directe, que també hauria de formar part de la cultura de qualsevol ciutat interessant. Música en directe que no destorbava ningú, perquè era als soterranis del Bracafé. No és per falta de clients, sempre era ple, és perquè la propietària del local, que pot fer el que vulgui amb el seu patrimoni, esclar, prefereix que s’ho quedi una cadena de pizzes, que li pagarà molt més pel lloguer. Li tinc un amor especial al Milano, perquè va ser allà on vam fer –entre còctels i música– la presentació de l’obra de teatre T’estimo si he begut, amb Dagoll Dagom, la Brutal i T de Teatre. L’Andreu Gallén va tocar el piano i la Mercè Martínez va cantar. Cada cop queden menys locals de música en directe. Per als adolescents que ara pugen, aquesta idea –anar a fer una copa mentre escoltes bona música– serà ciència-ficció. Aquí, esclar. No en altres llocs.

Barcelona està a punt de perdre un altre espai cultural. Aquesta tardor tancarà el Milano Jazz Club, la cocteleria de la ronda Universitat que havia esdevingut un lloc fonamental per a la música en directe, i sobretot per al jazz. Si no hi ha res que capgiri la situació, en el seu lloc hi haurà un restaurant d’una cadena de trattories italianes. El tancament no obeeix a problemes financers ni de pèrdua de públic, sinó a la lògica de la despossessió d’espais i activitats singulars per part de l’economia de les franquícies, un franquicidi, tal com el descriu el periodista Carlos Pérez Cruz, creador del molt recomanable podcast Club del Jazz.