Sílvia Bel (Barcelona, 1970) creu en l’autenticitat i la naturalitat, i les exerceix. L’actriu, que ha passat pels grans teatres de l’escena catalana i que avui és coneguda pel seu paper de Marta a Com si fos ahir, alterna la màxima expressivitat –gestual i lingüística– amb el silenci introspectiu. Bel entén les arts com un espai d’expressió sincera, allunyat d’impostacions i hipocresies; i també és així com parla de la gastronomia i el vi.

És difícil pensar en la felicitat a Catalunya sense passar per aquest nom. Tortell Poltrona (Barcelona, 1955) acaba de tornar d'Ucraïna. En les paraules que ha dedicat l'associació Rokada a Pallassos sense Fronteres per la seva estada hi ha una síntesi precisa de tota una vida dedicada a la felicitat aliena: l'agraïment per oferir-los als nens no només el riure, sinó "el recordatori que l'alegria encara és possible". Tortell Poltrona —més ben dit, Jaume Mateu— diu que s'està fent gran. Però això no inhibeix les seves ganes de seguir viatjant, ni tampoc impedeix que s’avanci abans de poder fer la primera pregunta.

L'escriptora Najat El Hachmi (Beni Sidel, 1979) respon amb gràcia a la proposta de fer aquesta entrevista: a bodes em convides. La guanyadora, entre d'altres, dels premis Ramon Llull, Ciutat de Barcelona i Nadal, que acaba de publicar una nova edició de La caçadora de cossos (Edicions 62, 2026), no només es relaciona amb el món a través del filtre embellidor de la literatura: també ho fa a través del gust.

Màrius Carol (Barcelona, 1953) va dirigir La Vanguardia entre el 2013 i el 2020, en els anys convulsos del Procés i el referèndum de l’1 d’Octubre. Periodista de llarg recorregut i autor de diversos llibres, assegura que el seu ofici li ha obert moltes portes. També les del món del vi.

L'economista Miquel Puig (Tarragona, 1954) és una de les veus que intervenen més sovint en els debats del país, també a l'ARA. Més enllà dels articles i les polèmiques sobre finançament autonòmic, immigració, turisme i salaris, Puig manté una relació antiga amb una altra part de l'economia catalana.

Des del setembre passat, Júlia López (Barcelona, 1994) és una de les veus que acompanyen els dinars familiars dels caps de setmana. Després de passar per Betevé, La 2 i el canal 3/24, la periodista s’ha incorporat com a presentadora, els dissabtes i els diumenges, del Telenotícies migdia de 3Cat.

Martí Melcion (Barcelona, 1995) és l'il·lustrador dels joves barcelonins. Amb una mala llet que no exclou la tendresa cap allò que l'envolta, Melcion ha sabut capturar en les seves vinyetes i animacions bona part de l'estat anímic i del dia a dia de la seva generació. De la seva col·laboració amb EVA (3Cat), ha sorgit Elma i els seus amics (Random Comics), que es publicarà a l'abril.

Al principi de Cremo! (Columna, 2024), la cuinera i escriptora Maria Nicolau (la Garriga, 1982) recorda que, de jove, entenia la cuina com una forma d’artesania, un treball fet amb les mans. Lluny dels catastrofismes que auguren la fi de la cuina catalana, i reivindicant la complexitat i la sofisticació de la cuina del dia a dia, Nicolau s’ha consolidat com una de les veus més rellevants de la divulgació gastronòmica actual. El seu camí vital, però, també passa per un periple per diverses ciutats.

Julià Guillamon (Barcelona, 1962) guarda a casa una desena d'ampolles buides. L'escriptor i crític de La Vanguardia va copiar la idea d'una exposició que la Biblioteca Nacional d'Espanya va dedicar a Camilo José Cela, en la qual s'exposaven les ampolles, sobretot antigues, que l'escriptor gallec havia decidit conservar. Guillamon ha publicat una vintena de llibres –l'últim d'ells, Rascaparets (Galàxia Gutenberg, 2026), acaba d'arribar a les llibreries–, en què conviuen molts temes, entre els quals, inevitablement, el vi.

Toti Soler (Vilassar de Dalt, 1949) s'adorm sovint escoltant la seva pròpia música: les peces lentes i subtils que ell i la seva filla anomenen transparències. Cinquanta anys després del cèlebre concert amb Ovidi Montllor a l'Olympia, Soler fa una vida silenciosa i tranquil·la. Nascut en una família de músics –el besavi era cantant d'òpera, la mare, pianista–, va trobar en la guitarra que li va regalar la seva tieta dues virtuts incontestables: el contacte directe del dit contra la corda, i la possibilitat de carregar-la a l'esquena i endur-se-la d'excursió. La resta ja se sap: més de 400 cançons i 37 discos, i haver estat l'acompanyant irreemplaçable de generacions d'artistes.

Laura Grau (Blanes, 1995) s’ha consolidat en els darrers anys com una de les comunicadores i creadores de contingut en català amb més presència a les xarxes. Després de passar per RAC105, Catalunya Ràdio i iCat, ha construït un espai propi des d’on aborda qüestions socials que li preocupen i també parla sobre cultura popular, amb una atenció especial al món dels castells. Hores després de l’entrevista, Grau s'ha posat en contacte per afegir un detall que havia oblidat de destacar: li encanta el tinto de verano, tot i que el seu nom en català –còctel negre d'estiu– no li ha acabat de convèncer.

Fa quatre mesos que Francesc Garriga (Súria, 1983) ha tornat a Catalunya, després de treballar quatre anys com a corresponsal de Catalunya Ràdio a Washington, uns anys marcats pel retorn de Donald Trump a la Casa Blanca. A més de la feina del dia a dia, d’aquesta etapa n’ha quedat un llibre, A Washington amb paracaigudes (Pòrtic, 2024), però sobretot una manera molt concreta de mirar els Estats Units a través dels detalls quotidians, les contradiccions i els petits –i grans– xocs culturals.

Carles Sans (Badalona, 1955) ha passat més de quatre dècades damunt dels escenaris, la major part sense dir ni una paraula. Membre fundador de Tricicle, juntament amb Joan Gràcia i Paco Mir, va contribuir a convertir el gest en un llenguatge escènic reconeixible i exportable. Ara, en una etapa marcada pel pas a l’espectacle parlat, Sans reflexiona sobre el temps, el cos, els hàbits que canvien i la relació amb el vi: un aprenentatge que, com tants altres, obliga a saber quan obrir una ampolla i quan deixar-la tancada.

Quan Roger de Gràcia (Barcelona, 1975) li va explicar a la seva mare que escriuria un llibre sobre la fòbia social que pateix des de petit, ella el va advertir que no el contractarien enlloc mai més. No sembla que hagi estat el cas. Des de la publicació de Digue'm boig l'any 2023, De Gràcia ha continuat treballant al pòdcast Tenim paraula de Catalunya Ràdio, i amb Júlia Otero a Onda Cero. Al seu llibre, i també a la conversa, apareixen el cos, el cap i la beguda, com a costum, com a aprenentatge i com a límit.

Un bon corresponsal és un pigall per als lectors de diaris. Enric González (Barcelona, 1959) ho ha estat durant dècades des de Londres, Nova York, Roma, París, Jerusalem i Buenos Aires. Periodista en capçaleres com El Correo Catalán, Hoja del Lunes, El Periódico de Catalunya, El País, El Mundo, Jot Down i l'ARA, i en contextos tan decisius com el genocidi de Ruanda i la Guerra del Golf, González ha après a explicar el món observant, escoltant, llegint i, sovint, bevent.

Gregorio Luri (Azagra, Navarra, 1955) llegeix plàcidament al sol. El filòsof i pedagog, autor de La escuela no es un parque de atracciones i La imaginación conservadora, va rebre dilluns passat el premi Atlàntida i es mostra satisfet per la publicació de La dignidad del mediocre. Pequeña filosofía de lo inacabado (Encuentro, 2025). Tant als llibres com en la conversa, Luri fa servir les cites per filar el discurs i les idees. No ho fa –assegura–, o no només, per un goig personal, sinó pel deure que considera que tots tenim amb la transmissió d’aquelles coses que ens ajuden a entendre el món una mica millor.

El dibuixant Miquel Ferreres (Barcelona, 1950) celebra enguany cinquanta anys d’ofici. Després del seu pas pel Correo Catalán, La Vanguardia i El Periódico, va arribar a l’ARA, on publica una vinyeta diària des del 2018. El seu amic Toni Batllori va dir-li un dia que l’ofici que havien triat era un “xollo”. Ferreres assegura que, si ho és, no és pels horaris ni pel sou ni per la quantitat de treball, sinó per la sort de dedicar-se a una feina que li agrada i que, si tornés a néixer, tornaria a fer.

Alba Carreres (el Prat de Llobregat, 1988) sembla capaç de convertir qualsevol tema en la base d'un programa o d'un guió. Després de passar per una desena de mitjans, davant i darrere de les càmeres i dels micròfons, i de tractar de temes en aparença tan diversos com el futbol i la maternitat, la periodista sembla més que mai enamorada de la feina d'aprendre i comunicar coses noves.

Gori Masip (Sitges, 2002) té penjat a casa seva un mapa físic de Catalunya, testimoni de la seva passió per la geografia. El comunicador, que va trobar a les xarxes el clima ideal per iniciar la seva carrera, s’ha fet un lloc a l’equip de meteoròlegs de TV3 gràcies a una manera rigorosa, clara i pròxima d’explicar la ciència del temps. La seva capacitat per fer entenedors fenòmens complexos sense perdre l'humor i l'entusiasme l’ha convertit en una de les cares més conegudes i viralitzades de la televisió catalana, fins al punt que molts l’anomenen, amb afecte, "el nen del temps".

Habitual de les produccions de TV3 i de les sales de teatre del país, Aida Oset (Barcelona, 1983) és una de les actrius més reconeixibles de l'escena catalana. Després del seu pas pel Teatre Lliure, amb Una mena d'Alaska, i pel Mercat de les Flors, amb Kodama, pujarà als escenaris del Teatre Goya a partir del 5 de novembre per interpretar la Giulia, una de les tres protagonistes de La trena, obra basada en el llibre de Laetitia Colombani sobre tres dones amb vides aparentment oposades però un mateix desig de llibertat.