Hi ha un patró familiar que es repeteix en el cinema i les sèries ambientades en barris marginals, del de Las Tres Mil Viviendas sevillanes al Baltimore de The Wire: la llar en què una àvia té cura dels nets a falta del pare i la mare, que s'ha endut la droga i/o que han acabat a la garjola. Els joves protagonistes de Mi soledad tiene alas, en Dan (Óscar Casas) i la Vio (Candela González), també es defineixen, en part, per aquesta absència dels progenitors, en un barri sense identificar però que presenta el perfil de la Mina. Mario Casas debuta com a director amb una pel·lícula que reincideix en la fascinació romàntica per la rebel·lia del jove de barri. No tant des d'un perfil sociopolític (no hi apareixen institucions, ni en positiu ni en negatiu, en la història) com des d'un imaginari urbà de rerefons tràgic: l'absència maternal i la violència patriarcal marquen per sobre de tot el destí del protagonista.

Mario Casas s'estrena com a director amb Mi soledad tiene alas, que arriba aquest divendres als cinemes. Escrita amb la seva companya, l'actriu belga Déborah François, la pel·lícula la protagonitzen el seu germà, Óscar Casas, i els debutants Candela González i Farid Bechara. Tots tres interpreten uns joves que viuen entre feines precàries, delinqüència ocasional, violència estructural i l'esperança de trobar una sortida. "Volia explicar una història senzilla, que després es converteix en una Bonnie & Clyde de barri", diu Mario Casas sobre un film en què demostra tenir una mirada cinematogràfica molt interessant.