Fa dos anys i un mes, aproximadament, Vladímir Putin va declarar de manera formal, oficial, rotunda, que Rússia no tenia cap intenció d'atacar Ucraïna. Mentrestant, les seves tropes s'anaven concentrant a la frontera amb la connivència de Bielorússia, lligada feudalment en règim de semiindependència a les actuals restes de l'URSS. D'aquell engany majúscul adreçat al món no se n'ha parlat més. Tampoc s'ha parlat sense subterfugis dels misteriosos enverinaments amb poloni, ni de la persecució sistemàtica d'opositors al règim rus, ni de res per l'estil. Per part d'Europa es tracta d'un silenci sovint vergonyós; per part de la Xina, simplement és interessat. Seguint la tradició de l'URSS, Putin menteix per sistema i desinforma amb professionalitat (era el seu ofici com a funcionari del KGB). Tot segueix igual que en l'època de Willi Münzenberg, espia alemany al servei de Stalin, que va organitzar una xarxa gegantina d'adoctrinament, manipulació i compra de voluntats a la qual es van adherir molts intel·lectuals europeus i nord-americans. L'únic que ha variat és el mètode: avui es basa sobretot en la ingènua il·lusió de "les fonts alternatives" i en el control de les xarxes socials.

El mes passat vaig estar a la cantonada del que abans era el carrer Puixkin, a Kíiv. Arran de la invasió a gran escala d’Ucraïna ordenada per Vladímir Putin el 2022, l’han rebatejat com a carrer Ievhen Txikalenko, una figura destacada del moviment per la independència d’Ucraïna de principis del s. XX. Per als amants de la literatura i l’òpera, cancel·lar el poeta i autor d’Eugeni Oneguin, Aleksandr Puixkin, pot semblar fer-ne un gra massa. Putin, sí, però per què Puixkin?