La compareixença de Luis Rubiales en directe a l’Assemblea General de la RFEF va ser un espectacle que no estava dissenyat des d’uns paràmetres televisius. Però, al discurs testosterònic del protagonista s’hi ha d’afegir la mirada d’un realitzador que va saber molt bé que no només havia de mostrar el xou de Rubiales sinó també tots els fils invisibles de domini, poder i influència que es teixien en aquella sala d’actes. Una combinació molt eficaç mediàticament. A l’inici de l’assemblea, un pla general mostrava l’escenari amb els membres integrants: majoria d’homes. El soliloqui de Rubiales va tenir tots els trets de conducta d’un masclista acorralat: L’agressor es va erigir en víctima (“Están tratando de asesinarme públicamente”). I va convertir la víctima en agressora (“Fue ella la que me acercó a su cuerpo”). Va justificar-se en la pèrdua de la raó (“Me emocioné hasta el punto de perder el control”). Va transformar l’abús de poder en paternalisme, utilitzant les seves filles. Va al·legar en defensa seva que era com si els fes un petó a elles. El realitzador va mostrar aleshores un pla de les tres germanes emocionades escoltant el pare. Hi va tornar quan Rubiales va fer referència directa a una d’elles: “Hija mía, no llores. Tienes que estar tranquila. Y contenta y orgullosa de quién es tu padre”. L’ús de la paternitat com a garantia d’humanitat. La imatge reforçava el vincle. No va ser l’únic instant en què es van subratllar visualment les complicitats.