Potser el nom de Pau Porta Bussoms (1923-2009) no els sona de res. Però si tenen més de 40 anys, dic "Pablo Porta" i l'associo al periodista José María García, llavors és molt probable que els vinguin reminiscències de fa quasi mig segle. Porta, falangista convençut, va ser president de la Federació Espanyola de Futbol entre el 1975 i el 1984, fins que Felipe González el va defenestrar amb un decret ad hominem convenientment camuflat de decret normal i corrent. Així van acabar les picabaralles entre dirigent i periodista, sovint pujadíssimes de to i amb rèplica judicial. Les estridents homilies nocturnes de García van marcar l'estil agre, histèric i desproporcionadament agressiu que al cap d'uns anys recuperarien personatges com Federico Jiménez Losantos i altres. Tot això m'ha vingut al cap, òbviament, per l'afer Rubiales. En aquest cas, i per raons físiques evidents, no podem parlar literalment de caspa, però sí de caspa simbòlica. Val a dir que l'estil de Rubiales s'assembla més al d'un incontinent verbal com José María García que no pas al del murri Porta, que solia dosificar homeopàticament les seves declaracions. El que no podem oblidar –i aquests dies s'ha fet– és que estem parlant de futbol. El futbol és un noble esport, sí, però també és un inframon de bitllets en bosses d'escombraries, mariscades brutes amb final feliç, cotxes massa lluents i cunyats que subjecten la copa de cava aixecant el dit petit. M'agradaria pensar que les futbolistes –les veig molt més assenyades– no es deixaran arrossegar per aquesta inèrcia, que té un component ètic i un altre d'estètic.