“Te’n recordes que vam parlar fa dos anys?”, em diu el Javi Bueno. “Estàvem a l’hospital, a punt de parir!” És cert. Li vaig trucar per tastar un dels vins que hem fet en aquesta secció i em va dir que estava a punt de ser pare del Luka. La mare és una sommelier extraordinària: Ariadna Rubinart, que treballa al grup Varma, dedicat a la distribució d’espirituosos. Ell treballa al grup Peralada.

Per parlar d’aquest celler, Tomàs Cusiné, per a mi tan estimat i admirat, un dels emblemes de la D.O. Costers del Segre (Tomàs Cusiné n’ha estat president), parlo amb Dacil Estapá. Oficialment, la directora comercial. Extraoficialment, una de les ànimes de la casa. El seu nom m’agrada molt, i no em puc resistir a fer-vos-en cinc cèntims. És un nom guanxe, la llengua perduda d’aquesta cultura, de la qual sabem tan poc, de les illes Canàries. La seva mare era de Santa Cruz. Dacil és una princesa guanxe, o sigui que era la filla d’un mencey, és a dir, d’un rei. Els gots van envair l’illa i, com ha passat sempre, van arrasar-ho tot. Aquesta civilització misteriosa està emparentada, genèticament i culturalment, amb els berbers.

Potser als supermercats hi han vist, estimats vinícoles, una ampolla de vi que es diu Cabró. Ningú et dona tant per uns cinc euros. Aquest és el fill famós del celler d’avui, finca Emendis, però el que tenim a la copa no és el fill famós. El Salvador Vallès, el pare de la Marta, amb qui parlo, i a qui de seguida els presentaré, fa, sobretot, cava des de no fa gaires anys. Ell sempre ho deia, que volia fer cava. Era el seu somni. Però l’avi de la Marta Vallès va morir quan el seu fill, i pare de la Marta, tenia dinou anys, de manera que aquest es va posar a treballar a la construcció per tirar endavant la mare, la Cecília Ferrer, i els tres germans petits. I va treballar molt, i va estalviar, i el 2006 va comprar la masia que hi ha al costat de casa seva. La masia Puigmoltó, que tenia vinya. Va començar a fer cava al celler, domèstic, de la masia. La primera collita és del 2006 i la primera anyada del 2007. Un dels blancs que feien era el Trio (el cupatge tradicional del cava) que, a part d’anar canviant moltíssim, aquest any serà l’últim que surti al mercat. “El Cabró ho ha petat, no em penso queixar d’ell, al contrari”, fa la Marta, “però ens sentim més elaboradors de cava que de vi”.

Aquest és el vi d’un amic. Però és el vi d’un amic, perquè a mi m’agrada fer-me amiga de la gent que és feliç fent les coses per a les quals té talent. Amb l’Àngel Vendrell, l’inventor d’Ouiea Vins, tots vostès voldrien anar a sopar.

Us deveu preguntar, esclar, per quina raó el vi d’avui es diu 30.70, i potser, rumiant, arribareu a la conclusió que explica un cupatge: 70% de garnatxa blanca i 30% de muscat d’Alexandria. Aturem-nos, un moment, en aquesta varietat. Si seguiu aquestes pàgines, ja deuen saber que a l’Associació Ampans, del Bages, tenen un vi fet de muscat d’Alexandria. Joan Soler, enòleg admirat i reconegut, sempre explica, a propòsit d’aquest moscatell d’Ampans, que són coses de la història. De la mateixa manera que un pont “que sempre ha estat aquí” és el “pont del diable”, les figues que venen de molt, molt lluny, són “figues de moro”. El muscat no ve d’Alexandria, però Alexandria ens resulta “exòtic”.

Són dos enòlegs holandesos: Dido, ella; Jurriaan, ell, que després de fer tombs per tot el món vinícola van anar a parar a l’Alt Empordà i es van enamorar de la terra. Si els veieu, a ella i a ell, tan feliços i salvatges, entendreu quina mena de vins fan. Això passa de vegades; veus el viticultor i entens el vi que fa o feia. Jo sempre que he tingut la sort de tastar els vins de Didier Daggenau amb algú, li he ensenyat aquella imatge seva, on se’l veia –barba i cabells de viking– amb el mocador al cap, enmig de la vinya. El vi és el que ell era.

Em sembla que aquesta temporada hem tingut a la copa molt pocs vins del 2024. Aquesta, la vint-i-quatre, és la primera anyada normal en molts anys. Venim d’huracans, d’aiguats, de míldiu, de la pandèmia, i, esclar, de sequera. Molts dels vins de la sequera ja els hem tastat i són extraordinaris (però n’hi ha menys). Estic contenta, perquè som al Pla de Bages i ens bevem un picapoll, un dels meus blancs preferits, per la senzillesa, per la pell de taronja i els anisats que m’agrada trobar-hi, per la modernitat i antigor de la varietat. La varietat blanca emblema d’aquesta zona vitivinícola. Aneu als grandiosos restaurants de la zona i veureu que, a part de cuina intel·ligent catalana, tenen, com és lògic, picapolls bagencs per maridar. No us perdeu, sisplau, Cal Jepet, de Sant Cristòfol; Las Vegas, Ca n’Aliguer o l’Ara un Vi, de Manresa; Cal Ladis, de Sant Fruitós; Can Jaume, de Marganell; El Terrer, de Santpedor... Me’n deixo!

Avui us presentem un projecte que es diu Amor per la Terra. I què és? Doncs a l’entorn del vi que se'n diu natural o artesà, com li vulguem o puguem dir, sempre hi ha un pagès que treballa la terra i tanca el cercle venent vi. Aquí, en aquest projecte, hi ha el Salvador Batlle, a qui potser coneixen perquè és l’ànima del celler, tan admirat, Còsmic. Hi ha, esclar, el mestre Jaume Jordà, que té una distribuïdora de vins (naturals) a Vic. Hi va ser un altre equip extraordinari, els dos germans que porten el restaurant Monocrom, a Barcelona (no se’l perdin!). El Jaume fa vuit anys que treballa distribuint. “Hem inventat molta modernor i hem tornat enrere. Hem anat per molts camins, i et puc dir que m’he dedicat més temps a reparar el que sembla que és vi natural que no pas al que és el vi natural. S’han fet vins amb molts defectes i s’ha imposat aquesta idea: el vi natural pot tenir defectes. El vi natural ha de ser bo i si en fas no és perquè sigui guai”.

El vi d’avui és fruit d’una història extraordinària, tan fascinant que ja aviso que, pel que fa a mi, no es quedarà aquí. Tenim un Montsant, garnatxa i carinyena, de ceps d’entre 60 i 80 anys, de l’anyada 22, quan començava la sequera. A la finca, que està escripturada l’any 1827, sempre hi ha hagut cultius, sobretot avellaners. Penso, esclar, que als anys vuitanta un sac d’avellanes de cinquanta quilos valia el mateix que dos mil quilos de raïm. El raïm es duia a la cooperativa. El vi d’avui ve de la part més granítica de la finca, en una zona abrupta que mira a l’est, però l’aixopluga una muntanya que tot el matí fa obaga. El Toni Ripoll, fill de la protagonista d’aquesta història, m’explica –tot contemplant la posta de sol– que el primer vi de la finca el va fer son pare, sota la DO Tarragona. El Pascona. I ara, anem-hi.

Tenim a la copa un ancestral, un vi de bombolles que ha fermentat un sol cop, i no dos, com el cava o el xampany. Estic convençuda que l’ancestral, aquest escumós que s’ha fet, des de sempre, de manera tan “natural”, agafant vi de la tina, embotellant-lo i deixant que acabés de fermentar a l’ampolla, és una porta, alegre i informal, per acostar els joves a la cultura del vi. El celler d’avui, Álvaro González Marcos, duu el nom de l’elaborador. “Estic en una zona de xarel·lo a dojo, la part més propera a Barcelona, a Sant Llorenç d’Hortons, en una finca que es diu Can Raimundet –diu l’Álvaro–. He arribat al món de la viticultura tard i m’he quedat les vinyes que no volia ningú. Els meus són xarel·los vells, plantats en vas, de 45 i 60 anys”.

Com que cada terra fa sa guerra, al Penedès parlem de xarel·lo però a Alella parlem de pansa blanca, i ens bevem la mateixa varietat. La garnatxa, la nostra estimada garnatxa, a l’Empordà és lledoner blanc. De fet, a l’Empordà només he sentit que parlen de garnatxa quan es refereixen al vi dolç.

Avui a la copa hi tenim un projecte singular i envejable. Single Vineyards Collectors són tres amics que busquen vinyes velles abandonades o que no tinguin cuidador. Ells les recuperen i les cuiden. El xarel·lo, magnífic, d’avui, és d’una vinya de la DO Massís del Garraf, envoltada per un camí de pedra seca, que tothom coneix com Mas Marroquí.

Joan Fernández i Martí Just s’ho fan tot entre tots dos. Ells fan el vi únic d’avui, el negre amb sumoll, mandó i una mica d’ull de llebre fermentat en cup de pedra medieval. Des del 2016, anar a treure el vi del cup de pedra –o anar a veure com ho fan– és un espectacle únic. “Ho fem com ho feien antes”, em diuen somrient, amb el somriure dels que són molt feliços fent el que fan.

L’Alba Domènech, la nostra protagonista d’avui, no ve de família viticultora, no té vinyes, ni celler. Va estudiar biologia humana i va fer el doctorat en biomedicina. “Estudiava l’estrès oxidatiu, que el patim tots els organismes, i això és la base de l’envelliment”, explica. I va ser fent aquest doctorat que va treballar amb el món, tan fascinant, i màgic, dels llevats. Aquí va començar tot. “Vaig tornar a Falset, que soc d’allà, i al Parc Tecnològic del Vi conec el Josep Lluís Pérez”. Ell és el viticultor fundador de Mas Martinet, un imprescindible, un geni del vi reconegut i respectat arreu. També és pare de la Sara Pérez, la viticultora que va inaugurar aquesta alegre secció. “Anava amb el Josep Lluís Pérez i els seus nets, els fills de la Sara i el René, a un lloc que ells tenien, que en deien Cal Millonari. Allà apreníem a plantar, a fer experiments, a microvinificar...”.

Avui, la copa que tenim a les mans, ens convida, tot brindant, a un doble aprenentatge. Si vostès han vingut a parar aquí per curiositat, siguin benvinguts i acontentin-se amb saber que el vi d’avui és un ancestral de moneu. Però si a banda de curiosos són de “la colla del gaudi” (uns gaudiners, uns gaudirons, uns gaudinaires?) voldran saber-ho tot. Un ancestral és un escumós que fa la segona fermentació a l’ampolla. Agafes el vi, que encara no ha acabat la fermentació, l’embotelles i li poses un tap de xapa perquè no surti disparat. El moneu és una varietat catalana que va desaparèixer els anys 80. El Celler Torres la va recuperar l’any 98 i des del 2008 l’Incavi, que vetlla i endreça les nostres variadíssimes i preuades vinyes, n’autoritza la plantació. De moneu, a Catalunya, n’hi ha deu o dotze hectàrees i prou. Només sis viticultors en tot Catalunya fan moneu. I d’entre ells, l’Incavi ens assegura que només n’hi ha un que fa l'ancestral. Els presento en Lambert Perera, que és, juntament amb les seves dues mans, l’home orquestra del celler d’avui.

“Estic apagant incendis, de bon dematí!”, em diu en Josep Serra, l’ànima, l’enòleg, el gerent i tots els càrrecs que se’ns puguin acudir del celler Serra i Barceló: Serra, per ell, Barceló, per la mare dels seus fills. Ell és el tot d’aquest projecte de Corbera d’Ebre, a l’empara de la DO Terra Alta. “Els viticultors hem d’estar a tot per sobreviure. Som equilibristes”.

Quedo per parlar amb la Mireia Torres (de Torres), que és una de les persones que conec que més bé tasten i més bé entenen l’ànima dels vins, la seva veritat. Hem triat, de la seva col·lecció, el 3055. Aquest número.

“Soc a Bufadors, estic trasbalsant, vam collir la setmana passada i avui he omplert botes. Demà me’n vaig a Recaredo”, em diu. És el Ton Mata, el senzill i genial pagès (ah, sí... quin plaer dir “pagès”) que ha aconseguit, amb tota la gent de Recaredo, amb el record del seu pare, que va tenir fe i geni, els cobejats, històrics 100 punts Parker per a un escumós català. L’Enoteca Turó d’en Mota 2001 de Recaredo. El primer escumós d’Espanya, el primer del món fora del xampany, en aconseguir-los. Aquest corpinnat aconsegueix el que només han aconseguit 9 cellers del món, tots francesos: Salon, Bollinger, Krug, Louis Roederer, Jacques Selosse, Ulysse Collin, Cédric Bouchard, Egly-Ouriet i Philipponnat.

El vi sense alcohol, o desalcoholitzat, és vi? Hi haurà qui, com jo, digui que no, que no n’és, que és una altra cosa, i molt digna. Però llavors cal pensar com és que de la cervesa sense alcohol no ens preguntem si és cervesa. Se’n fan anuncis, que són uns anuncis que et fan pensar, més que en aquell producte autoritzat a sortir per la tele, en la marca que l’aixopluga. L’hem normalitzat, la cervesa sense alcohol. Els paletes, la gent que treballa en feines de risc, per exemple, veus que la prenen per esmorzar. I penses, llavors, que això podria passar amb el vi. Embarassades, conductors...

L’Anna Gallissà, que és l’enòloga que fa el GR-174, diu que és el vi més representatiu de la finca. GR vol dir Gran Recorregut. Són aquests camins, marcats a la muntanya, amb colors que els identifiquen, i un número. El GR 174 dona la volta a tot el Priorat i a l’ampolla que duu el seu nom, hi ha també vi de tot el Priorat. “El GR passa pel mig de la nostra finca, però no tenim prou raïm, i així el comprem de Bellmunt, Poboleda, Torroja, Gratallops, El Lloar...” De sud a nord.