La vida d’Adèle va fer història al Festival de Canes el 2013, i Adèle Exarchopoulos, aleshores una actriu desconeguda, es va convertir en el primer intèrpret en guanyar la Palma d’Or –compartida amb Léa Seydoux i el director del film, Abdellatif Kechiche–. Enguany la seva presència en un títol de competició oficial com és el thriller romàntic L’amour ouf, per tant, té un significat especial: és el retorn d’una filla del festival que durant l’última dècada ha cultivat sense presses una carrera molt sòlida i rica en registres. Ella és, de fet, el gran atractiu de L’amour ouf, on Gilles Lellouche adapta una novel·la de l’autor irlandès Neville Thompson sobre la relació al llarg de deu anys entre una estudiant brillant i el buscabregues de l’escola, un primer amor incandescent que es trenca de manera traumàtica –i trenca igualment les vides de la parella– quan ell és abduït pel món criminal.

El cinema judicial viu una nova tendència que reflecteix la progressiva incorporació del concepte de justícia restaurativa a la societat. A títols com l'espanyola Maixabel (Icíar Bollaín, 2021) i la nord-americana Mass (Fran Kranz, 2021) ara s'hi afegeix Las dos caras de la justicia, firmada per Jeanne Herry, que estaria a mig camí d'aquestes dues. Com Maixabel, ressegueix tot el procés necessari, llarg i delicat, per desembocar en una acció d'aquest tipus. I com Mass, atorga la centralitat a la paraula i la conversa com a forma de reparació per a les víctimes, però també per als agressors.

Potser perquè des de fora tot es veu amb una altra perspectiva, el nord-americà Ira Sachs proposa, en el seu segon llargmetratge rodat al Vell Continent després de Frankie (2019), una idea de cinema europeu poc explorada i molt encertada. Aplega tres dels intèrprets més atractius del moment, la francesa Adèle Exarchopoulos, l'anglès Ben Whishaw i l'alemany Franz Rogowski, i els embolica en un triangle amorós de tòrrida carnalitat. Com al film anterior, el director entronca amb la filmografia d'Éric Rohmer i amb tota una tradició de cinema francès en aquest retrat de la naturalesa passatgera del desig cartografiada aquest cop des de París i estructurada al voltant d'un home dividit entre el seu espòs i la nova amant. Però sobretot homenatja Rainer Werner Fassbinder en la visió tan desinhibida sexualment com poc complaent d'un director de cinema narcisista que entén l'amor de manera depredadora. I com li escau a Rogowski, la presència més rotunda del cinema alemany actual, encarnar aquest llegat de Fassbinder! Sachs retroba en el cinema europeu aquell erotisme explícit capaç d'entelar la pantalla que pràcticament ha desaparegut dels films nord-americans. El responsable de les esplèndides L'amor és estrany (2014) i Estiu a Brooklyn (2016) torna a oferir una lliçó de narrativa fluida i nítida, alhora que enfoca una relació tòxica des de la mirada queer per presentar com les noves generacions deixen enrere qualsevol concepció fatal de l'amor i de l'artista com a geni a adorar.